L´avortament com a dret i com a progrés
 JOAN PAREDES HERNÀNDEZ
Article d'opinió
publicat al DIARI DE GIRONA
del dia 19 de setembre de 2009
El problema de l'avortament és profund i requereix una visió global tant des del punt de vista de l'educació sexual i vital de la persona com des de la condició humana. Massa sovint es presenta en termes de pura confrontació maniquea de blanc o negre, que degenera en simples desqualificacions personals o falsos progressismes.
El Govern central amb la remissió a les Corts de l'aprovació de l'avantprojecte que autoritza l'avortament lliure fins a les 14 setmanes de gestació i que una noia de 16 anys pugui avortar sense coneixement dels pares, obre un nou debat en la societat el qual convé argumentar.
Per qüestions d'espai, ens limitarem a dos aspectes que considerem essencials en aquest debat:
el reconeixement de fet de l'avortament com un dret i el progressisme de la mesura.
L'avortament com a dret.
Igual que la llibertat d'un acaba allà on comença la llibertat d'un altre, també el dret d'una persona acaba quan comença el dret d'una altra vida. La ciència ha anat corroborant cada vegada més clarament que hi ha vida en l'embrió i el fetus. El Comitè Consultiu Nacional d'Ètica de França ha definit la seva posició, que "considera el preembrió i l'embrió humà persona potencial, volent significar amb aquesta denominació una realitat no solament biològica sinó també antropològica i cultural. (...) L'embrió humà des de la fecundació pertany a l'ordre del ser i no del tenir, de la persona i no de la cosa o de l'animal. Cal que es consideri èticament com un subjecte en potència, com una alteritat de la qual no es pot disposar sense límits i la dignitat del qual senyala els límits al poder o domini per part d'altres.
El criteri de persona es fonamenta en la raó en tant que concepte ètic del qual es deriva l'exigència d'un respecte que s'imposa a tots i que és coextensiu a l'embrió humà, ja que "per embrionària que sigui la persona en les primeres formes de l'ésser humà, la nostra relació amb l'embrió és significativa de la moralitat de la nostra relació a la persona entera, a la col·lectivitat social en el seu conjunt i al mateix gènere humà".
Aquest text aclareix dubtes o afirmacions amb relació a la qüestió de si la vida que hi ha en el fetus és vida humana. L'embrió és una "primera forma de l'ésser humà", i el seu respecte o no, indica la moralitat d'una civilització humana.
D'altra banda, la Declaració Universal dels Drets Humans, aprovada per l'ONU el 1948, estableix en diferents articles que "tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i drets ... tota persona té tots els drets i llibertats ... tot individu té dret a la vida, ... i en l'art. 25.2 declara textualment que la maternitat i la infància tenen dret a cures i assistències especials.
El primer dret a la vida és el dret de néixer, sense aquest no en pot existir cap altre. En aquest sentit un dret a l'avortament seria una contradicció. Remetem el lector interessat al quadern núm. 65 de Cristianisme i Justícia, El dret a néixer, crítica de la raó avortista, de José Ignacio González Faus. Altra cosa és que en un conflicte de drets que en casos límits es poden presentar, s'actuï d'acord amb la consciència i amb la llei del mal menor. D'altra banda, condemnar per principi l'avortament no vol pas dir jutjar la dona que avorta.
El límit de setmanes per poder avortar que introdueix l'avantprojecte és una arbitrarietat i una incongruència: no hi ha cap raó de tipus científic, moral o legal que sustenti que aquest límit de setmanes de vida marca un abans i un després en la vida del fetus. És contradictori fins i tot amb al Codi Civil que preveu que el concebut i no nascut, des del moment de la mateixa concepció, té dret a ser destinatari d'una herència, tal com ja preveia el dret romà. Té dret que se li reservi un patrimoni que adquirirà quan neixi, però no té dret a néixer? La lluita per un món més just i solidari passa en primer terme pel compliment dels drets humans.
L'avortament com a progrés.
És una fal·làcia interessada, a més de simple, ridícula i conservadora, considerar l'avortament com un fet progressista: mai la destrucció d'un ésser humà pot ser considerada un avanç de la humanitat, sinó que, pel contrari, és la negació de la igualtat universal que proclama la Declaració dels Drets Humans. És la retrocessió de la Humanitat al temps dels esclaus com a éssers inferiors. Avui hi ha un altres éssers inferiors que no es poden defensar, per això cal que algú ho faci en el seu nom: en qüestions de tanta transcendència en el progrés de la civilització humana el silenci és culpable. El progressisme raurà, no en una societat que defugi el problema i se'l tregui de sobre per evitar-se la dificultat de la solució, sinó en aquella que sàpiga afrontar-lo en la seva globalització, ser solidària amb les víctimes del problema i ajunti els esforços de tothom per arribar a progressar, i aquí sí que s'escau el mot de progrés, vers una societat sempre més humana.
Cal denunciar també l'enorme confusió i trencament, des de l'aspecte humà, legal i ètic, que es genera en les relacions entre pares i fills, amb conseqüències imprevisibles, amb l'autorització a l'avortament als menors d'edat sense ni tan sols la informació als pares.
L'article es troba a:
Delegació Diocesana de Pastoral Familiar
Arquebisbat de Barcelona
|