núm. 50
Delegació Diocesana de Pastoral Familiar
Arquebisbat de Barcelona.


LA MEDITACIÓ CRISTIANA

1. La qüestió

D’un temps ençà han tingut un cert ressò social i als mitjans notícies sobre la bondat de la pràctica de la meditació. Fins i tot hi ha psicòlegs que aconsellen l’exercici de la meditació com a una teràpia útil per endreçar i guarir determinades disfuncions o tensions anímiques. També s’ha proposat la pràctica de la meditació com una via per a tothom a fi de pal·liar els estralls diaris que ens provoquen les tensions habituals, la manca de temps, el desassossec i l’estrès. Dedicar una estona al matí i al vespre a la meditació, segons que sembla, pot resultar una pràctica molt saludable per a la nostra salut. No endebades el mot deriva del llatí “meditatio” i aquest, al seu torn, de “medari” que volia dir “cuidar”.
Sobta, però, que totes aquestes teràpies i consells sobre la pràctica de la meditació se’ns presentin com a originàries de les religions orientals (ioga, meditació transcendental, zen...) com si en la nostra tradició occidental això de la meditació no hagués existit mai. I això no és cert. Valdria la pena, doncs, pouar en la nostra dimensió cristiana per practicar, si es vol, i fins i tot reivindicar la meditació en el marc de la nostra tradició de pregària.

2. Meditar

Meditar és aplicar la nostra ment a la consideració atenta d’un mateix, d’alguna cosa relacionada i compresa amb la pròpia existència en general i, en particular, a la conducta a seguir segons el sentit que se li vulgui donar o segons algun aspecte de les pròpies conviccions personals. Meditar, doncs, fins a cert punt és sinònim de pensar amb calma, sense presses, donant voltes a les coses d’una manera concentrada en un entorn aïllat d’estímuls sensibles. És difícil meditar si no estem en silenci, si més no exterior. Tanmateix la meditació de què parlem aquí es proposa anar un pas enllà: es tracta de pràctiques internes de concentració –posicions, formes de respirar, exercicis de concentració en un sol punt, etc.-- que intenten trobar el silenci interior. Tots hem pogut experimentar que entre pensament i pensament hi ha sempre un instant breu en què no pensem ni sentim res. Amb la meditació es tracta d’allargar aquest instant tant com sigui possible. Sembla que la pràctica del silenci interior procura a la llarga un alt grau de benestar psíquic i pot arribar a fer viure i veure la realitat de cada dia d’una manera més positiva.
Aquestes pràctiques no són gens alienes a la tradició cristiana des dels seus orígens. L’única especificitat és que, per al cristià, meditar és sinònim de pregar. La meditació és, senzillament, una forma d’oració. Una forma particularment profunda de pregària que no està reservada especialment als monjos i als místics, sinó que es proposa com una pràctica sovintejada al ritme que calgui segons el carisma de cadascú. La finalitat principal, doncs, de la meditació cristiana no és alleugerir l’estrès, ni alliberar la consciència individual de les tensions quotidianes, ni constitueix una forma de teràpia. La meditació cristiana és, fonamentalment, fer silenci interior per ser conscient de la presència de Déu i estimar-lo i sentir-se estimat, si pot ser, sense massa paraules. I, per descomptat, els resultats de la meditació són també terapèutics, però inscrits en la força que prové de la gràcia de Déu que ens incrementa la capacitat de veure la seva obra o actuar en el seu sentit en els detalls de cada dia.

3. Formes de meditació cristiana

Dues són les formes de meditació cristiana que s’han estès més entre els creients: la lectio divina –d’origen monàstic-- i l’oració mental, popularitzada sobretot en els exercicis espirituals d’Ignasi de Loiola.
La lectio divina consisteix a llegir un fragment qualsevol de la Bíblia –en especial del Nou Testament—i seguir quatre passos (si més no per iniciar-s’hi). El primer és la lectura atenta: què diu el text? El segon és rumiar el que diu, donar-hi voltes, entendre’l en profunditat. El tercer és dialogar amb paraules amb Déu que ens ha parlat a través d’aquest text. I, finalment, el quart consisteix a quedar-se concentrat en silenci sentint els ecos del que hem llegit, procurant no distreure’ns i essent conscients que Déu és present per fora i per dins de nosaltres mateixos. Aquesta darrera fase seria, pròpiament parlant, el moment de la meditació. És important callar per escoltar atentament el que Déu ens pugui dir a través dels sentiments, emocions i sensacions.
L’oració mental es pot realitzar de moltes maneres. En proposarem una extreta, en part, dels exercicis espirituals. Es tractaria en primer lloc de relaxar-se, respirar profundament, sentint que en cada aspiració ens omplim de Déu, i posar-se sense paraules en la seva presència procurant no distreure’s en res més. Pot ajudar la recitació pausada del salm 139 aturant-se en les frases o imatges que ens suggereixen aquesta presència transcendent. Si ja ens trobem bé així –estimem i ens sentim estimats-- no cal fer res més. Si ens costa mantenir la concentració podem recórrer a algun fragment de l’evangeli i fer una “composició de lloc”, és a dir, imaginar l’escena, els colors, els sabors, les olors, en definitiva, el context on es mou Jesús. Rumiar, a continuació, com en la lectio divina, algunes de les seves paraules i acabar o bé fent una petició, amb un petit propòsit o bé senzillament amb un Pare Nostre recitat lentament. L’important és estar concentrat i ser conscient de la presència inefable de Déu i, a ser, possible, utilitzar al mínim les paraules i restar el màxim de temps possible en silenci interior.

4. Els fruits de la meditació cristiana

Meditar la Paraula de Déu, viva i eficaç, ens permet arribar als racons més opacs de nosaltres mateixos i d’obrir-nos els ulls a les actituds que no són prou evangèliques. Ens ajuda a conèixer Déu i a conèixer-nos a nosaltres mateixos. Pot ajudar a trobar comportaments d’agraïment i d’esperança. Ens facilita viure la Història com a missatge de Déu i no com a fruit de l’atzar. Ens estimula a trobar i veure Déu en totes les coses perquè en totes hi és i ens hi parla. I, finalment, els fruits de la meditació cristiana són els propis de la de l’Esperit: amor per la vida i pels altres fins i tot en situacions dures, pau, paciència, benvolença, bondat, dolcesa, alegria i domini d’un mateix. Encara que no en sigui, ni de bon tros, la seva finalitat, la meditació cristiana també resulta terapèutica com de fet ho és la dimensió religiosa de l’ésser humà en la mesura que ens dota d’un sentit positiu de viure.

Preguntes:

1.- ¿Dediquem un temps a la pregària aprofundida? Hem provat mai de meditar, és a dir, de pregar sense paraules?
2.- Hem experimentat que la pregària em dona força per tirar endavant en situacions difícils?
3.- Quan recorro a la pregària? És una pràctica ràpida i distreta o procuro estar-hi concentrat i a dedicar un temps a escoltar?
4.- Puc pregar gratuïtament, per què sí, com un acte normal d’amor?
5.- Per què no provem d’endinsar-nos en alguna forma de meditació cristiana?

Bibliografia:

– Exercicis espirituals. Ignasi de Loiola. Proa. Barcelona: 1995. Col·lecció “clàssics del cristianisme”.
– Camí cap al silenci. Esteve Humet. Claret. Barcelona: 2005.
– Vasos de terrissa. Gabriel Bunge. Publicacions de l’abadia de Montserrat. 1998.

Barcelona, Abril de 2010.