|
Delegació Diocesana de Pastoral Familiar
Arquebisbat de Barcelona.
ELS AVIS
D’un temps ençà, per tal d’evitar el sentit pejoratiu de la paraula “vell” o “ancià”, s’ha encunyat l’expressió “tercera edat”. Passada una “primera” etapa de la vida dedicada a la formació i al creixement accelerat i, un cop transcorreguda una “segona” fase fèrtil i productiva, les persones arribem a un “tercer” cicle que sol coincidir amb la jubilació. Molts jubilats i jubilades, a més, són avis i enceten o incrementen en aquesta etapa una relació més intensa de servei als fills i, sobretot, als néts.
El fet d’estar jubilats, de tenir ja una certa edat, d’estar més disponible per servir o, a l’inrevés, de tenir la necessitat de ser més atès presenta un seguit de situacions i problemes en els quals la sol·licitud cristiana pot il·luminar camins diversos. Cal recordar que el mandat cristià primordial de l’amor s’ha de complir abans que en cap altre lloc en el primer cercle de l’entorn familiar. Parlem-ne.
Fer-se gran: els avantatges
A la majoria de les persones ens preocupa fer-nos grans. Veiem com de mica en mica les forces ens van abandonant, minva la nostra mobilitat i van apareixent novetats de tot ordre –en el camp moral, ideològic, polític, tecnològic...—als quals progressivament no donem l’abast o dels quals obertament discrepem. La jubilació s’acosta. Alguns l’esperen amb ganes a fi de deslliurar-se de la feixuguesa de la duresa laboral; d’altres, en canvi, la temen. Quan s’hi arriba no és estrany l’experiència d’un cert malestar causat per la sensació d’improductivitat o bé fins i tot d’inutilitat. De vegades la intensificació sobtada de la convivència amb la pròpia parella és causa de mals humors o de conflictes oberts. Cal que tots ens preparem i ens autoeduquem per assumir l’arribada a la vellesa.
Contemplar la jubilació des d’una perspectiva cristiana comporta, en primer lloc, ser fidels a la seva etimologia: jubilare, ‘alegrar-se...’ I encara més: agrair-la. Agrair el fet de viure en una època en què la societat civil ha fet seu una forma del mandat cristià de solidaritat: compartir. És tota la societat la que comparteix el que té amb els més grans quan aquests ja han donat també el millor de la seva vida. No falten motius per fonamentar una experiència d’alegria cristiana perquè se’ns obre una època d’aprofundiment personal i de servei als altres.
D’aprofundiment. La jubilació obre una època en què s’obté una riquesa impròpia de l’actualitat: tenir temps. Un temps que ens permet una dedicació més calmada a la pregària personal i a la participació en la litúrgia de cada dia. Precisament una de les dimensions més humanes del cristianisme consisteix a mai no considerar inútil una persona per impossibilitada que aquesta pugui estar. També podem consagrar un temps a endinsar-nos en la nostra fe a través de diversos mitjans (assistir a cursos i conferències, llegir, etc.). Justifica igualment una actitud d’agraïment el fet de disposar d’un temps per preparar el nostre encontre definitiu amb el Pare.
De servei. Els avis, si gaudeixen d’una salut acceptable, amb la jubilació també disposen d’un temps de servei als fills i, sobretot, als néts. La institució familiar ha sofert grans canvis. Com més va més les famílies han esdevingut nuclears o fins i tot monoparentals. I ja és habitual que les mares s’hagin incorporat de ple al mercat laboral. Els avis, que no solen viure a casa dels fills, poden constituir un suport important per a les famílies, especialment en la cura dels néts. Poden dedicar-los més temps que no pas el que van consagrar als propis fills. Uns avis pacients i afectuosos són, sense dubte, els millors “cangurs”. I si els néts veuen com els seus pares fan de fills dels avis, amb respecte i agraïment, troben en aquest exemple una de les millors vies per a la seva educació. Els avis d’altra banda també poden utilitzar la convivència amb els néts per explicar-los històries del seu passat i, per què no?, comentar alguns dels episodis més sucosos per a les edats tendres continguts a l’Antic Testament o als evangelis i contribuir així a encomanar la fe.
Fer-se gran: els problemes
Però, com no podia ser altrament, no tot són flors i violes. Entre pares i avis poden sorgir problemes quant a l’educació dels fills. Els avis solen ser més condescendents ja que són en una edat en què domina una certa forma de comprensió escèptica de la realitat i per això solen topar amb la rigidesa dels pares. Aquí poden sorgir crítiques i malentesos. Cal recordar que els responsables de l’educació dels fills són sempre els pares. Cal tenir un diàleg permanent sobre el que és millor o pitjor per als fills que són néts...
També de vegades els pares, de bona fe, abusen dels avis donant-los massa responsabilitat en l’atenció dels propis fills fins a provocar-los autèntics problemes d’ansietat i d’estrès com ja alguns metges i sociòlegs ha assenyalat recentment. Els avis han d’evitar comprometre’s incondicionalment. Hi ha fills que es realitzen a costa dels avis i fan perillar la seva salut física i psíquica.
Els avis tard o d’hora arriben a una edat en la qual presenten problemes de salut, de mobilitat i, fins i tot, de solitud, especialment aquells que han arribat a l’estat de viduïtat. És en aquests moments quan d’una banda els avis han de procurar sentir-se espiritualment útils i, a més, han de tendir a creure que si han de ser atesos ofereixen una magnífica ocasió perquè els altres practiquin amb ells la llei cristiana de l’amor. El bon humor, en la mesura que es pugui, i la mansuetud són actituds per a les quals ens hauríem d’anar educant mentre ens fem grans per a l’etapa en què haurem de ser atesos.
No podem obviar que molts avis i àvies pateixen solitud, malaltia i, sovint, una pobresa al llindar de la misèria. Molts fills, quan arriben a aquesta situació, se’ls treuen del damunt sense recordar que haurien precisament ara de retornar-los tot el bé que els han fet. El cristià ha de dir resoludament “no” a aquesta mena de venjança social que margina, aparta i ignora els qui creu que són econòmicament improductius. Cal recordar sense embuts que és un acte de crueltat reprovable als ulls de Déu abandonar i deixar sols els ancians.
Ben al contrari, per a un cristià, els avis, quan arriben a aquest estat, han de ser un objectiu principal i prioritari de l’atenció dels fills i dels néts. Cal, en primer, lloc, si és necessari, atendre les seves necessitats materials amb generositat. Hem d’estar atents a fer-los companyia, a respectar els seus silencis i a tractar-los amb tendresa. És una ocasió idònia per fer realitat en les nostres vides les tres grans fites del missatge cristià: estimar, confiar i compartir. I és en aquestes circumstàncies quan més intensament podem viure l’amor cristià: el qui estima és pacient, és bondadós; el qui estima no té enveja, no és altiu ni orgullós, no és groller ni egoista, no s'irrita ni es venja; no s'alegra de la mentida, sinó que troba el goig en la veritat; tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta [Cor. 13, 4ss].
Punts de reflexió
• ¿Em preocupa fer-me gran? M’hi preparo? Quins són en les meves circumstàncies els meus temors? Quines són les afeccions a les quals podré dedicar el temps de què disposaré?
• Seré capaç d’agrair el temps de la meva jubilació? Serà una ocasió pe aprofundir en la relació amb la meva parella? O amb la família?
• Si estic jubilat ja, ¿dedico un temps a la pregària, a l’assistència freqüent a l’eucaristia, a l’aprofundiment en la meva fe?
• Si sóc avi o àvia, ¿tinc disponibilitat per ajudar en el que pugui els fills i els néts? Quan estic amb els néts procuro fer-m’ho venir bé per parlar-los adequadament de la meva fe?
• Si sóc fill o filla, ¿abuso del temps dels avis? Tinc present que tenen dret també al seu temps de lleure? M’adono que no els puc encarregar feines massa feixugues o d’excessiva durada?
• Si tinc pares o avis grans o que estan sols o malalts, ¿els dedico prou temps? Els faig prou companyia? Hi tinc prou paciència?
Textos
- Joan 21, 18-20; Sl, 71,9; Sl 71,18-21; Sl 71, 24; Sir 41, 1-4; 1a Corintis, 13; Pr 17,6; Siràcida, 1, 1ss; 1a Tim 5, 16; Jm, 1,27;
- Rovira Belloso, Josep Maria: Qui és Jesús de Natzaret. Edicions 62. Barcelona: 2005.Pg 62.
- Gaudium et spes, 48,7
Bibliografia
* Quan l'àvia no sap ni com es diu. Viure amb l'Alzheimer dins de casa . Coll Llop, Maria Rosa; Farrés Sabater, Josep M.. Ed. Claret. Col. Els Daus 203. 96 pàg
* Carta als ancians ,Joan Pau II, Ed. Claret. 32 pàg.
* M'he fet vell. Bayó Samsó, Jaume. Ed. Claret. 96 pàg
* Ara ja duc bastó! Bayó Samsó, Jaume. Ed. Claret. 48 pàg.
Barcelona, setembre de 2006
Delegació Diocesana de Pastoral Familiar. – Diputació 231 – 08007 Barcelona.
e-mail: familia@arconet.es
Dipòsit Legal: B-3243-87
Tema 11: (versió pdf) Els avis
|
