Tema 16

Delegació Diocesana de Pastoral Familiar
Arquebisbat de Barcelona.

LA VIOLÈNCIA DINS DE CASA

No és cert que cada vegada hi hagi molta més violència domèstica, sinó que ara, per contrast, es coneix i es divulga més. Potser abans n’hi havia molta més que ara, però restava amagada, silenciada o encoberta entremig de mil complicitats, i es justificava o es veia com un fenomen normal. Ara hi som molt més a sobre, és més notícia en els mitjans de comunicació i està molt més perseguida, tant pels cossos de seguretat com pels jutjats. Potser, el que ha canviat, és que ara és molt mes rebuscada.

La violència de gènere, domèstica o fora de casa

En aquest sentit resulta encara sorprenent, avui dia, veure la xifra de persones, concretament dones, que cada any moren víctimes de l’anomenada violència de gènere, més de 70 cada any (des del 2002), de les quals, un 52 % tenen entre 18 i 35 anys. Un fet que semblaria que hauria d’haver quedat per a la història i que encara resta enquistat en persones de totes les capes socials. També, darrerament, hem vist com ha augmentat la violència amb els fills, assabentats d’algunes hospitalitzacions d’infants que havien estat fortament maltractats pels seus propis progenitors o per les parelles sentimentals d’aquests, amb el seu consentiment. Tots aquests fets, que en principi apareixen com a casos aïllats, després, van acompanyats d’un seguit de repeticions que han fet que emergeixi una violència domèstica quan semblava ja eradicada.
D’altra banda, aquest fenomen que és viu a casa i molt sovint en una amarga intimitat, i que afecta directament a la parella i al fills, també va acompanyada ara d’una realitat de violència externa. Per exemple, a les escoles, amb la violència entre els propis nens i nenes; o més darrerament, fins i tot, amb actes de violència d’alumnes envers els seus professors. També s’han fet públics accions violentes a les sales d’espera dels hospitals o a les consultes dels metges. Així, coses que fins fa poc només es veien, de tant en tant, en els grans estadis de futbol o en les concentracions massives, ara s’han desplaçat a d’altres llocs, ja sigui entre els conductors d’uns cotxes que paren en un semàfor o entre els qui esperen en la cua per entrar a un restaurant o un cinema.

Les causes

Si el ventall de maltractaments que es poden viure en el si d’una família és molt ampli també ho són de complexes i variats els seus motius. Una de les primeres causes és que venim d’una cultura que ha remarcat molt fortament la inferioritat de la dona, creant una falsa superioritat de l’home (a vegades, fins i tot, justificada amb males interpretacions bíbliques) dins d’un esquema fort de patriarcat. Molt sovint, el més fort físicament resulta que és el qui viu amb més inferioritats, inseguretats i pors. Aquesta concepció masclista de la família no té cap mena de fonament en una societat que cada vegada educa més per a la igualtat. Pel que fa a l’educació dels fills també som hereus d’una pedagogia que passava per allò de “la lletra amb la sang entra” o que les conductes s’eduquen amb el “xarop de bastó”.
Una segona causa és la incapacitat per utilitzar la raó davant dels conflictes. És allò que afirmaven els clàssics quan deien que “qui no pot utilitzar la força de la raó acaba utilitza la raó de la força”. En aquest punt hem de tenir molt en compte que no sempre les agressions són físiques sinó que molt sovint pot haver-hi una violència moral que destrueixi tant l’autoestima de l’altra persona que l’anul·li absolutament. I això es pot produir amb qualsevol dels dos sexes. Si a tot això hi sumem altres factors com l’alcoholisme, el consum de drogues, la manca de treball, la inestabilitat econòmica, les crisis sentimentals, les infidelitats, les separacions i divorcis, la cura desequilibrada dels fills, etc... no cal dir que les coses es compliquen encara més. I més encara si ens adonem que vivim immersos en una profunda crisi de valors on s’han perdut els valors de la responsabilitat i del respecte.

Possibles solucions

En aquest tema de la violència no és que hi hagin formules màgiques per a solucionar-ho, però sí que podem apuntar alguns exercicis pràctics que allunyin la violència de les nostres cases.
- Un primer exercici és ja el que fem ara. És a dir: procurar parlar d’aquest tema, fer-ne una molt bona reflexió i sobretot procurar que en els nostres entorns més pròxims hi hagi una molt bona formació sobre aquestes qüestions.
- Un segon exercici és educar la nostra mirada sobre l’altre i procurar descobrir en tota altra persona la seva dignitat, una dignitat que no pot ser ni trepitjada ni anul·lada. En aquest sentit, tot acte de violència envers l’altre no deixa de ser una negació de la seva dignitat fonamental. El respecte a l’altre ha de ser total i absolut. I això afecta tant la relació entre la pròpia parella com la relació amb els fills. La violència mai pot ser un mitja lícit per aconseguir cap finalitat, per bo que sigui l’objectiu a assolir. La violència serà un mitjà que pervertirà totalment la finalitat que volíem obtenir. Les coses no s’arreglen amb la violència, amb la violència es compliquen.
- Un tercer exercici és el d’educar-nos molt més per al diàleg. El diàleg, que en les situacions habituals és fluït, també ha de ser l’únic camí possible a l’hora de solucionar els conflictes, siguin quins siguin. És per això que, en el si de les famílies, quan el diàleg s’afebleix o es deteriora és quan es comença a entrar en una situació de risc, on la violència molt fàcilment s’hi pot fer present i més encara quan les coses es compliquen. És molt important buscar maneres per resoldre els nostres conflictes sense utilitzar la força, practicant més l’art de la reflexió i del diàleg, tot endinsant-nos cada vegada més en la cultura de la no-violència i de la pau. En el cas de conflictes familiars greus o ben complexos també podem entrar en la cultura de la mediació, cada vegada més estesa.
- Finalment, un quart exercici és que hem de vetllar molt més per la violència que entra a les nostres cases des de fora. Molt sovint consumim més violència que no pas diàleg. Mirem-ho sinó en les joguines dels nostres fills o en els seus jocs d’ordinador o de vídeo-consoles. Més que jocs de diàleg, d’amistat o de companyerisme són jocs d’acció violenta envers els altres o alguns fins i tot fortament sexistes. Hem de ser més pedagògics i molt més educadors tant amb els nostres fills com amb els dels altres. I analitzem també, pel que fa als més grans de la casa, els productes informatius i d’oci (pel·lícules) que mirem a casa nostra. Moltes d’aquestes coses que entren a casa presenten la violència com la única manera de solucionar els conflictes, abans que la força de la reflexió, de la paraula i del diàleg. Pel que fa als fills, si han de veure aquests productes més violents, val la pena aprofitar-ho per poder parlar amb ells sobre quin és el millor camí per arreglar les situacions i excloure del nostre imaginari les conductes violentes, així com les expressions sovint insultants envers els més febles, els immigrants o les dones.
- El cristià és el qui viu la pau de Jesús com un do que, alhora, es rep i s’ha de donar.

Preguntes per a la reflexió:

1. - Quines situacions de violència heu viscut més a prop vostre? Com us hi heu sentit?
2. - Com afavoriu a casa vostra més el diàleg que no pas la confrontació violenta?
3. - Com us protegiu a casa vostra dels productes violents que hi poden entrar?
4. - Com parleu i fonamenteu la no-violència a nivell de parella o amb els vostres fills?

Textos bíblics:

- Jesús corregeix els pensaments violents dels seus deixebles: Lluc 9,51-56.
- Jesús exclou l’ús de la violència, fins i tot per a la pròpia defensa: Mateu 26,47-56.
- Jesús ens convida a no retornar les accions violentes, per no fomentar la venjança ni caure en una espiral de violència: Mateu 5,38-42.
- Jesús ens prohibeix fins i tot l’insult: Mateu 5,21-26.

Bibliografia:

- BOURDIEU, P. “La dominación masculina”. Barcelona: Anagrama, 2000.
- ECHEBURUA, E.; CORRAL, P. “Manual de violencia familiar”. Madrid: Siglo XXI, 1998.
- GARRIDO, V. “Amores que matan. Acoso y violencia contra las mujeres”. Alzira (Valencia): Ed. Algar, 2001.
- HIRIGOYEN, M. F. “El acoso moral. El maltrato psicológico en la vida cotidiana”. Barcelona: Paidós, 1999.
- LORENTE ACOSTA, M. “Mi marido me pega lo normal”. Barcelona: Ares y Mares, 2001.
- ROJAS MARCOS, L. “La pareja rota”. Madrid: Espasa, 2003 (actualitzada) i “Las semillas de la violencia”. Madrid: Espasa, 2004.
- SANMARTIN, J., coord. “El laberinto de la violencia. Causas, tipos y efectos”. Barcelona: Ariel, 2004.

Barcelona, febrer de 2007
Delegació Diocesana de Pastoral Familiar. – Diputació 231 – 08007 Barcelona.
e-mail: familia@arconet.es
Pàgina web: www.arconet.es/familia
Dipòsit Legal: B-3243-87

Tema 16 (versió pdf): La violència dins de casa