|
Delegació Diocesana de Pastoral Familiar
Arquebisbat de Barcelona.
LA CREDIBILITAT QUE DONEM ALS MITJANS DE COMUNICACIÓ
Avui dia els mitjans de comunicació gaudeixen d’una gran credibilitat. La força que tenen el paper imprès, o les imatges que es reprodueixen en la televisió o la gran pantalla, o el so que entra directament a les nostres oïdes és inqüestionable. I l’encreuament de tots tres mitjans té ja categories d’absolut. És allò de: “ho he escoltat per la ràdio, ho he vist a la tele i ho he llegit al diari”, per tant, “és veritat”. D’una banda hem de dir que la informació és un dret, absolutament reconegut per la Declaració Universal del Drets Humans del 1948. Per tant, tota persona, pel sols fet de néixer i sigui d’on sigui, té dret a ser informat de tot el que li afecta. La qual cosa, com a contrapartida, implica que tothom també té l’obligació i, per tant, el deure, d’informar d’allò que afecta els altres. Fins aquí els drets i els deures, genèrics, però baixant a les concrecions més pràctiques després ens trobem amb aquells que de l’exercici d’aquest dret a la informació en fan un negoci i la converteixen en producte de venda i de comerç. Aquí és on hauríem de col·locar nosaltres avui dia els mitjans de comunicació. D’altra banda, també es cert que vivim absolutament immersos en la societat de la comunicació i la informació. Mai com ara no havíem tingut un accés tant fàcil a la informació. Tot i que la facilitat d’aquest accés ens ha fet entrar també, com a contrapartida, en un excés d’informació que fa que ens sigui gairebé impossible de destriar-la tota. Cada dia rebem un munt de notícies que no podem assimilar. Amb tot, hem de ser positius i hem de reconèixer la importància que té per a nosaltres la informació, atès que ella ens permet saber i conèixer més i millor les coses que passen, estar més assabentats i informats i, per tant, tenir més opinió. Tot això ens ajuda a tenir una major formació humana.
La manipulació i la subjectivitat
Tot i que el terme “manipulació” per a tots té unes connotacions negatives, val a dir que en la seva arrel llatina només fa referència a allò que es “treballa amb les mans”, per tant, tots els productes informatius que ens arriben fins a nosaltres, inevitablement, s’han de treballar amb les mans. Tant els talls de veu de la ràdio (que a vegades són la mínima expressió d’un llarg discurs), com les imatges d’un acte (condicionades molt per l’angle des d’on estiguin agafades), com el redactat d’una notícia (que prioritza unes coses mentre en descarta unes altres) són un material manipulat. Tot això fa pensar que els productes informatius de cap de les maneres poden ser objectius, atès que la força del subjecte que les manipula ha de ser molt important. Més que una objectivitat pura, que és impossible, el que hi ha són graus de subjectivitat.
La barreja entre informació i opinió
D’altra banda, també vivim en una cultura dels mitjans de comunicació on es barregen considerablement els gèneres, la qual cosa ens ha portat a una situació on la separació entre allò que és informació i allò que és opinió és pràcticament impossible. Molt sovint, a dins mateix d’una informació ja hi trobem expressada l’opinió. Com també, ben segur, ja és una opinió el fet de seleccionar cada dia unes notícies, la qual cosa implica excloure’n unes i incloure’n unes altres. Com també és opinió el fet de jerarquitzar les notícies, considerant-ne unes de més important que les altres.
Els productes informatius
Finalment, els mitjans de comunicació són avui dia un producte més en el mercat comercial. Per tant, els seus propietaris, lluny de dedicar-se a una tasca altruista, només miren pel seu propi negoci. Per tant, convé que nosaltres també vetllem pels productes que entren a casa nostra, igual que vetllem per la llet o pel pa que mengem. De fet, entre uns productes o els altres, no hi ha tanta diferència i hem de procurar quedar-nos amb aquells que ens agradin més. En aquest joc d’interessos, els propietaris dels grans mitjans de comunicació busquen vendre el màxim de diaris o tenir la màxima audiència a les ràdios i televisions. Per tant, ells també busquen d’agradar a un bon nombre d’usuaris. D’aquestes vendes i d’aquestes audiències en dependrà una altra font d’ingressos econòmics per a ells –molt important- que és la publicitat. Lluny de creure’ns que nosaltres, amb un euro, comprem el diari, hem de pensar que la publicitat sí que compra el diari o els programes de ràdio i televisió. Aquesta publicitat, pel pes que té econòmicament, també condiciona molt les informacions i els continguts dels mitjans. ¿Quin mitjà serà capaç de publicar una notícia que li faci perdre una font considerable dels seus ingressos? Per tant, la nostra força és també molt relativa.
Què podem fer?
1 - Si sempre s’havia considerat que el quart poder era la premsa, ara podem dir, ben bé, que el quart poder és el poder econòmic. Aquest és el qui s’ha apropiat ara dels grans grups mediàtics i el qui exerceix la seva influència a través d’ells. Tant és així que, més enllà de conèixer les tafaneries de la vida privada dels famosos o dels propis presentadors, potser ens convindria més conèixer els grans grups mediàtics que existeixen, conèixer els propietaris financers que hi ha al darrera (els grans bancs) i saber els seus interessos financers, més que polítics. Sabent això, convé que no totes les informacions que ens arribin siguin del mateix grup mediàtic i, quan una cosa ens interessa, ens anirà molt bé de veure-la com la tracten en altres diaris, ràdios o televisions. Això és contrastar una informació.
2 - Igual que els periodistes fan la tria de les notícies del dia i les seleccionen, nosaltres també hem de fer la tria dels mitjans de comunicació que hem d’entrar a casa i hem de consumir, procurant de seleccionar-ne molt bé la seva programació. El que no ens agradi convé que no ho adquirim. Com també hem de creure que és molt bo de fer arribar les nostres opinions als diaris i mitjans, a través de les cartes al director o dels telèfons dels oients. És la manera de fer sentir la nostra veu.
3 - També convé que no ens deixem enganyar massa pel que avui en dia anomenem “l’opinió pública”. Molt sovint aquesta opinió pública no és altra cosa que “l’opinió publicada” i que, pel fet de ser divulgada, sembla que s’acaba imposant. Els qui escriuen als diaris o els qui parlen a les tertúlies no tenen una opinió que sigui ni millor ni pitjor que la nostra. Simplement la seva “opinió pública” és “allò que s’atreveixen a dir en públic”, encara que privadament potser serien d’un altre parer. El mateix es pot dir de les opinions recollides al carrer.
4 - A banda de conèixer els mitjans de comunicació i els seus propis límits, també hem de conèixer els límits d’una notícia. És bo saber tot els procés de producció de la informació i imaginar tot el que ha passat des de que s’ha produït un fet fins que ha arribat a ser notícia per acabar arribant fins a nosaltres. I pensem que en el procés hi han intervingut moltes mans i molts interessos. Com també hem de pensar que quan d’una cosa no hi ha notícies és molt normal que en corrin més els rumors que no pas les informacions certes. Com també hi ha qui, pel fet de ser notícia i de mantenir-se en l’actualitat, és capaç de fer el que sigui per esdevenir ell notícia. Són el que anomenem els “pseudo-fets” o “pseudo-notícies”. Són coses fetes expressament per tal de ser notícia. I n’hi ha moltes.
5 - Finalment, per afinar molt més la nostra desconfiança, pensem que “sempre que es divulga una notícia, també hi ha algú que li interessa que això és digui”. Pensem-hi!
Preguntes per a la reflexió:
1. Quins mitjans de comunicació consumiu a casa vostra?
2. Com els valoreu i quin valor els hi doneu?
3. Com us arriben les notícies d’Església i quina credibilitat els hi doneu?
4. Com contrasteu les notícies que rebeu a casa per comprovar-ne la seva certesa?
Textos bíblics:
- Jesús comenta les males notícies i les interpreta com a oportunitats: Lluc 13,1-5.
- Jesús es preocupa pel que diu la gent sobre ell, però també li interessa el que pensen els seus deixebles, mentre els hi demana discreció: Marc 8,27-30.
- Jesús també busca donar bona imatge i ser responsable, per no escandalitzar: Mateu 17,24-27.
- Sant Pau a Atenes utilitza les plataformes de la comunicació (l’Areòpag) i la cultura del seu temps per transmetre l’evangeli: Actes 17,16-34.
Bibliografia:
- CASABLANCAS, David. “Alterperiodisme. Els mitjans de comunicació i la nova solidaritat”. Barcelona: Intermón-Oxfam, 2005.
- CHOMSKY, Noam; i RAMONET, Ignacio. “Cómo nos venden la moto”. Barcelona: Icaria edit., 1996.
- GOMIS, Llorenç. “La notícia, dret humà”. Barcelona: Barcanova, 1993.
- LÓPEZ, Manuel. “Cómo se fabrican las noticias”. Barcelona: Paidós, 1995.
- TERRICABRAS, Josep-M., coord. “Què ens expliquen? Com interpretar la informació”. Barcelona: Enciclopèdia catalana (Mina), 2006.
Barcelona, maig de 2007
Delegació Diocesana de Pastoral Familiar. – Diputació 231 – 08007 Barcelona.
e-mail: familia@arconet.es
Pàgina web: www.arconet.es/familia
Dipòsit Legal: B-3243-87
Tema 19:(Versió pdf) La credibilitat que donem als mitjans de comunicació
|
