Tema 2 (versió pdf)

Delegació Diocesana de Pastoral Familiar
Arquebisbat de Barcelona.

CONFESSIONALITAT I LAÏCITAT

Darrerament a la nostra societat es parla molt a propòsit de decisions legals de l’estat espanyol relacionades amb la família i amb l’ensenyament. Alguns sectors socials en denuncien la violació de la llei natural i dels drets humans, si més no tal i com els entén la religió catòlica. Hi ha qui pensa que tenir en compte la moral catòlica en la legislació de l’estat és propi d’un estat confessional. L’Església accepta la laïcitat de l’estat, però critica el laïcisme que pretén reduir les vivències religioses a l’àmbit privat. Què volem dir exactament amb aquests termes?

La confessionalitat

Quan parlem de ‘confessionalitat’ ens referim sempre a una característica d’un estat o d’una institució. Una institució o un estat és confessional quan articula les seves normes de funcionament i les seves finalitats en funció dels principis dogmàtics i ètics d’una religió. Un estat confessional proclama que les seves institucions i lleis sempre estaran d’acord amb els principis que informen una determinada confessió religiosa. L’últim estat confessional catòlic d’Europa va ser l’espanyol durant la dictadura del general Franco (1939-1975).

Laic, laïcitat, laïcisme

Laic: És laic qui no és clergue, ni monjo. Amb tot, en el seu origen, laic no és sinònim de persona no-religiosa. Els fidels laics tenien i tenen per missió acomplir l’obra de Déu a través de la realització de l’obra del món i de considerar les coses per elles mateixes i no únicament en la seva relació amb Déu. Certament al llarg del temps els laics van ser marginats de la gestió del que es considerava més sagrat en la concepció de l’Església. A partir del Vaticà II, en un meritori retorn a les fonts, els laics són reconeguts com a part integrant del Poble de Déu.
Laïcisme; De la Revolució Francesa ençà s’ha entès per ‘laïcisme’ un corrent de pensament que pretén organitzar l’estat excloent les esglésies de l’exercici del poder polític o administratiu i també de l’organització de l’ensenyament.
Al llarg del segle XIX i del segle XX la pràctica totalitat dels estats europeus va anar aplicant els principis del laïcisme als seus estats. Diem que un estat és laic, avui dia, quan aquest, en relació a les creences religioses, és “neutral” i, per tant, no imposa cap creença religiosa ni se sent obligat a gestionar la societat o a legislar d’acord amb una creença determinada, tot i que en garanteix l’exercici.
Recentment s’utilitza el terme “laïcisme” per designar els corrents de pensament que pretenen esborrar fins i tot el record de l’empremta cultural cristiana i reduir tota expressió i vivència religiosa a l’àmbit privat. Un exemple de laïcisme podria ser no fer el pessebre en una escola sota l’excusa de “laïcitat”.
Laïcitat: Darrerament es distingeix el terme laïcisme del de laïcitat. El terme “laïcitat” és tan nou que encara no apareix ni al diccionari normatiu de l’IEC ni al diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola. Per tant resulta difícil oposar aquests dos termes si no es defineix clarament què entenem pel segon, més encara, si tenim present que és un terme aparegut recentment. En tot cas la laïcitat –és a dir el fet que un estat sigui “neutral” des del punt de vista religiós—és una conseqüència del laïcisme com a corrent de pensament.
La laïcitat o el laïcisme defensen comunament la independència de les persones, de la societat i, més particularment, de l’estat, de tota influència eclesiàstica o religiosa. El pensament jurídic civil derivat del laïcisme situa la justificació de la religió en un dret individual, pertanyent a l’esfera privada de la persona. L’Església Catòlica va ser refractària a perdre l’estat de privilegi fins a l’arribada del concili Vaticà II, que va reconèixer la recta autonomia de les realitats terrenals i la llibertat per a l’opció política dels cristians.

Esfera privada o esfera íntima?

És cert que els teòrics del laïcisme postulen que la religió és un afer privat. ¿Tenim realment arguments sòlids per rebutjar aquesta afirmació? Heus ací un punt de reflexió. Per poder discernir un pensament sòlid en aquesta qüestió hem d’analitzar tant la teoria com la pràctica de l’estat.
‘Privat’ no s’ha de confondre amb ‘íntim’. Privat vol dir que l’individu opta i s’adscriu personalment a la fe i la professa. El fet que la fe sigui una opció personal no li treu el dret a reunir-se amb d’altres persones de la seva mateixa creença, a edificar llocs de reunió, a professar públicament la seva fe, a manifestar-la pel carrer, a expressar les seves opinions, a fer-les arribar als partits polítics i a les institucions com qualsevol altre ciutadà, organització o partit polític. Els individus que s’adscriuen a una religió tenen dret a vestir-se Delegació Diocesana de Pastoral Familiar. – Diputació 231 – 08007 Barcelona. e-mail: familia@arconet.es Dipòsit Legal: B-3243-87
com els sembli pertinent, a practicar públicament la seva moral --només limitada pels drets humans com a codi consensuat del fonament de les lleis — i a fundar institucions i empreses que es regeixin pels seus principis. I lògicament els ciutadans i les ciutadanes tenen dret també a discutir-los les seves idees, però en cap a cas a negar-los el dret a tenir-les o a no tenir-les en compte, només perquè pertanyen a un grup religiós determinat.
Ara bé, si per afer privat s’entén àmbit íntim i aleshores es prohibeix tota manifestació pública o de presència social del fet religiós, ens hi hauríem d’oposar. I no tant perquè anés contra la religió sinó perquè aniria contra els drets humans. El mateix passaria si algú, pel fet de ser catòlic, fos marginat d’un lloc de treball públic. O bé si un col·lectiu pel fet de ser confessional veiés negat el dret a un subvenció pública que compleix tots els requisits legals només pel fet de ser religiós. Aleshores caldria oposar-s’hi amb mitjans pacífics, amb la paraula i, si cal, amb l’acció jurídica.
El cardenal vietnamita Nguyen van Thuan va estar presoner 18 anys sense acusació ni judici només pel fet de ser catòlic. En el seu llibre “Testigos de la esperanza” comenta la lluita de David contra Goliat. David rebutja l’armadura de Saül i lluita lliurement amb la seva fona. I guanya. Per al cardenal van Thuan l’escena constitueix un exemple del que ha de fer el cristià a l’hora de batre’s: mai no ha de lluitar amb les armes del món; perquè quan l’Església ha triat les armes del món ha perdut sempre. Les nostres armes són, evidentment la paraula, però la paraula amorosa i respectuosa sense agressivitat. I sobretot, la millor arma que podem utilitzar és el nostre exemple personal, la nostra pràctica coherent amb el fet de ser creients.

Qüestions que ens poden ajudar a la reflexió:

-Com hem d’actuar les diverses confessions religioses en presentar el fet religiós com a important i necessari per l’home i la dona d’avui?
-Com i quan cal incidir, en el món actual, materialista, insolidari i pragmàtic, amb la paraula i amb fets comprensibles que interpel·lin espiritualment l’home i la dona d’avui?
-Quines accions concretes hem de fer els creients per avançar cap a un retrobament en la fe?
-Quina és l’aportació que pot fer la família, com a Església domèstica, i per tant, quin és el seu ministeri propi, en la societat actual?
-Fins a quin punt els catòlics en la nostra conducta pública i en la nostra aportació privada, personal i econòmica, no ens inhibim de la catequesi i de la vida parroquial o d’altres institucions eclesiàstiques, el camí principal per expandir i fer sentir la nostra veu?

Textos que ens poden ajudar a la reflexió:

Gaudium et spes. n. 36. Sobre l’autonomia de les realitats terrenals.
Gaudium et spes: n. 26. Sobre l’índole comunitària de la vocació humana.
Gaudium et spes. N. 27. Sobre la interdependència de la persona humana i la societat.

Nou Testament:

Mt. 22,21. (Lc. 20,25). Al Cèsar el que és del Cèsar.
Rm.12, 9-19. La caritat fraterna.
Rm. 13, 1-7. Les relacions amb l’autoritat.
I Tes. 5,1-24. Sobre com viure mentre esperem l’adveniment del Senyor.

Bibliografia (purament indicativa).

Compendi de la doctrina social de l’Església. B.A.C. Planeta. Madrid-Barcelona: 2005.
J. M.MARDONES: Anàlisis de la sociedad y fe cristiana. PPC. Madrid: 1995.
A. VERGOTE: Modernidad y cristianismo. Cruïlla. Barcelona: 1998.
J. RATZINGER: Fe, verdad y tolerancia. Sígueme. Salamanca: 2005
Si us interessa, us adjuntem, un annex amb els textos del N.T. i de la G.S. citats per si els voleu consultar.
Barcelona, novembre de 2005

ELS TEXTOS DE LA “GAUDIUM ET SPES” (núms. 36, 26 i 27)

36. La justa autonomia de les realitats terrenals
No obstant això, sembla que molts contemporanis nostres temen que, de la unió més estreta de l’activitat humana i de la religió, esdevingui impedida l’autonomia dels homes, de les societats o de les ciències. Si per autonomia de les coses terrenals entenem que les coses creades i les societats mateixes gaudeixen de lleis i valors propis, que han de ser discernits, usats i ordenats gradualment per l’home, exigir-la és del tot recte, cosa que no solament és postulada pels homes del nostre temps, sinó que s’harmonitza també amb la voluntat del Creador. En efecte, per la condició mateixa de la creació, totes les coses són dotades de fermesa, veritat i bondat pròpies i de lleis i ordre propis, que l’home ha de respectar mitjançant el reconeixement dels mètodes que són propis de cadascuna de les ciències i arts. Per tant, la investigació metòdica en totes les disciplines, si procedeix de manera veritablement científica i segons les normes morals, mai no anirà realment contra la fe, perquè les coses profanes i les de la fe s’originen del mateix Déu. Encara més, aquell que, amb ànim humil i constant, s’esforça a investigar la cara oculta de les coses, malgrat ser-ne inconscient, és quasi guiat de la mà de Déu, el qual, sostenint totes les coses, fa que siguin allò que són.
D’on és lícit deplorar certs hàbits mentals que algun cop no mancaren entre els mateixos cristians, per no haver copsat prou la legítima autonomia de la ciència i que, amb les lluites i controvèrsies originades arran d’això, conduïren els esperits de molts fins a l’extrem de pensar que la fe i la ciència es contraposen. Però, si amb els mots autonomia de les coses temporals hom entén que les coses creades no depenen de Déu i que l’home pot usar-ne talment que no les refereixi al Creador, ningú que admeti Déu no sent com són de falses aquestes opinions.
Car la criatura sense el Creador s’esvaneix. D’altra banda, tots els creients de qualsevulla religió oïren sempre la Seva veu i manifestació en el llenguatge de les criatures. Encara més, per l’oblit de Déu la mateixa criatura resta enfosquida.

26. La promoció del bé comú
De la interdependència cada dia més estreta i progressivament difosa a tot el món, se’n segueix que el bé comú –o la suma d’aquelles condicions de la vida social que permeten tant als grups com a cadascun dels membres que aconsegueixin més plenament i fàcilment la pròpia perfecció– esdevé avui més i més universal i, per això, implica drets i deures que miren tota el gènere humà. Qualsevol grup ha de tenir en compte les necessitats i les aspiracions legítimes dels altres grups, més encara, el bé comú de tota la família humana.
Ara bé, creix alhora la consciència de l’exímia dignitat que correspon a la persona humana, ja que ella està per damunt de totes les coses i els seus drets i deures són universals i inviolables. Per tant, cal que hom faci accessibles als homes totes aquelles coses que necessiten per a portar una vida veritablement humana, com són el nodriment, el vestit, l’estatge, el dret a elegir lliurement un estat de vida i a fundar una família, a l’educació, al treball, a la bona fama, al respecte, a una informació adequada, a obrar segons la recta norma de la seva consciència, a la protecció de la vida privada i a la justa llibertat també en matèria religiosa.
Així doncs, l’ordre social i el seu progrés han de revertir incessantment en bé de les persones humanes, pel fet que l’ordenació de les coses ha de ser sotmesa a l’ordre de les persones, i no a l’inrevés, indicant-ho el mateix Senyor, quan digué que el dissabte ha estat fet per a l’home i no l’home per al dissabte. Aquell ordre, que ha de ser desenvolupat dia rere dia, ha de ser fundat en la veritat, edificat en la justícia, vivificat per l’amor; ara bé, ha de trobar, més humanament cada dia, l’equilibri en la llibertat. A fi de realitzar, però, aquestes coses, cal introduir una renovació de l’esperit i unes àmplies transformacions de la societat.
L’Esperit de Déu, que dirigeix amb admirable providència el curs dels temps i renova la faç de la terra, és present en aquesta evolució. Per la seva banda, el ferment evangèlic ha excitat i excita en el cor de l’home una irrefrenable exigència de dignitat. Delegació Diocesana de Pastoral Familiar. – Diputació 231 – 08007 Barcelona. e-mail: familia@arconet.es Dipòsit Legal: B-3243-87

27. Respecte a la persona humana
..............., el Concili inculca el respecte a l’home, talment que tothom, sense excepció, ha de considerar el proïsme com un altre si mateix, tenint compte, abans que res, de la seva vida i dels mitjans per a viure-la dignament, no sigui que hom imiti aquell ric que no tingué cap cura del pobre Llàtzer.
Principalment en els nostres dies urgeix l’obligació de fer-nos nosaltres mateixos del tot pròxims de qualsevol home i de servir-lo activament tan bon punt ens surt a l’encontre, ja sigui un vell abandonat per tothom, o un obrer estranger menyspreat injustament, o un emigrant, o un infant nascut d’unió il·legítima, que sofreix immerescudament per culpa d’un pecat que ell no va cometre, o un famolenc que interpel·la la nostra consciència tornant a fer present la veu del Senyor: «Tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu» (Mt 25,40).
A més a més, qualssevulla coses que van contra la mateixa vida, com els homicidis de tota mena, els genocidis, l’avortament, l’eutanàsia i el mateix suïcidi voluntari; qualssevulla coses que violen la integritat de la persona humana, com les mutilacions, les tortures infligides al cos o a la ment, els intents de violentar el mateix esperit; qualssevulla coses que ofenen la dignitat humana, com les condicions de vida infrahumanes, els empresonaments arbitraris, les deportacions, l’esclavatge, la prostitució, el mercat de dones i de joves; també les condicions ignominioses de treball, per les quals els obrers són tractats com a mers instruments de lloguer, no com a persones lliures i responsables; totes aquestes coses i altres de semblants són certament ignominioses, i, ensems que embruten la civilització humana, embruten encara més aquells que així es comporten que no pas aquells que sofreixen la injúria, i contradiuen màximament l’honor del Creador.

ELS TEXTOS DEL NOU TESTAMENT

El tribut al Cèsar (segons Sant Mateu, 22,21)
(Mc 12,13-17; Lc 20,20-26)
Aleshores els fariseus van planejar la manera de sorprendre Jesús en alguna paraula comprometedora. I van enviar els seus deixebles i els partidaris d’Herodes a dir-li:
--Mestre, sabem que dius la veritat i que ensenyes de debò el camí de Déu, sense deixar-te influir per ningú, ja que no fas distinció de persones. Digues-nos què et sembla: ¿És permès o no de pagar tribut al Cèsar?
Jesús es va adonar de la seva malícia i els digué:
--Per què em poseu a prova, hipòcrites? Ensenyeu-me la moneda del tribut.
Ells li portaren un denari. Jesús els preguntà:
--De qui són aquesta cara i aquesta inscripció?
Li responen: --Del Cèsar.
Jesús els diu:
--Doncs doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu.
En sentir aquesta resposta quedaren sorpresos i, deixant-lo, se’n van anar.

El tribut al Cèsar (segons Sant Lluc, 20, 25)
(Mt 22,15-22; Mc 12,13-17)
Aleshores ells, per posar-li un parany, li van enviar uns homes que, fingint-se gent de bé, l’atrapessin en alguna paraula comprometedora i així pogués ser entregat al poder i a l’autoritat del governador romà. Li van fer aquesta pregunta:
--Mestre, sabem que parles i ensenyes amb rectitud i que no fas distinció de persones, sinó que ensenyes de debò el camí de Déu. Digues-nos: ¿Ens és permès o no de pagar tribut al Cèsar?
Jesús es va adonar de la seva intriga i els digué:
--Ensenyeu-me un denari: ¿de qui són la cara i la inscripció?
Ells li respongueren:
--Del Cèsar.
Jesús els digué:
--Per tant, doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu.
Així no pogueren atrapar-lo en cap paraula comprometedora davant el poble i, sorpresos de la seva resposta, van callar-

La caritat fraterna (segons Sant Pau, Romans, 12, 9-19)
Que l’amor no sigui fingit. Fugiu del mal, abraceu-vos al bé. Estimeu-vos afectuosament com a germans, avanceu-vos a honorar-vos els uns als altres.Esforceu-vos a ser sol·lícits. Sigueu fervents d’esperit, serviu el Senyor. Que l’esperança us ompli d’alegria. Sigueu pacients en la tribulació, constants en l’oració. Feu-vos solidaris de les necessitats del poble sant. Practiqueu amb deler l’hospitalitat.
Beneïu els qui us persegueixen. Beneïu, no maleïu. Alegreu-vos amb els qui estan alegres, ploreu amb els qui ploren. Viviu d’acord els uns amb els altres. No aspireu a grandeses, sinó poseu-vos al nivell dels humils. No us tingueu per savis. No torneu a ningú mal per mal; mireu de fer el bé a tothom. Si és possible, i fins on depengui de vosaltres, estigueu en pau amb tothom. Estimats, no us prengueu la justícia per la vostra mà; deixeu que actuï el càstig de Déu, tal com diu l’Escriptura: A mi em toca de passar comptes, jo donaré la paga, diu el Senyor. Més aviat, si el teu enemic té fam, dóna-li menjar; si té set, dóna-li beure: serà com si posessis brases sobre el seu cap. No et deixis vèncer pel mal; al contrari, venç el mal amb el bé.

Les relacions amb l’autoritat (segons Sant Pau: Romans, 13,1-7)
Que tothom se sotmeti a les autoritats que tenen el poder, perquè tota autoritat ve de Déu, i les que de fet tenim han estat posades per ell. Per tant, el qui s’enfronta a l’autoritat es rebel·la contra l’ordre volgut per Déu, i els rebels es buscaran la pròpia condemna. Els governants no són de témer quan es fa el bé, sinó quan es fa el mal. Per tant, si no vols haver de témer l’autoritat, fes el bé, i l’autoritat reconeixerà el teu mèrit, ja que està al servei de Déu per a conduir-te al bé. En canvi, si fas el mal, tem, perquè no és endebades que porta l’espasa: està al servei de Déu per a fer justícia i castigar els qui fan el mal. Per això, cal sotmetre’s, no solament per por del càstig, sinó també per motius de consciència. Igualment per aquesta raó, pagueu els impostos: els qui s’ocupen de recaptar-los són funcionaris al servei de Déu. Doneu a cadascú allò que li deveu: pagueu impostos i tributs als qui els recapten, reverencieu a qui pertoca, respecteu a qui heu de respectar.

Com hem de viure mentre esperem l’adveniment del Senyor (segons Sant Pau, I Tes. 5. 1-24)
Germans, no cal que us escriguem sobre el moment exacte de la vinguda del Senyor: vosaltres mateixos sabeu prou bé que el dia del Senyor arribarà com un lladre en plena nit. Quan la gent es pensi que tot està tranquil i en pau, aleshores, de sobte, els caurà al damunt la devastació, com els dolors a la dona embarassada, i no se’n podran escapar. Però a vosaltres, germans, que no viviu en la foscor, aquell dia no us podrà sorprendre com un lladre. Tots sou fills de la llum i del dia: no pertanyem a la nit ni a la foscor. Per això, no hem de dormir, com fan els altres, sinó vetllar i viure sòbriament. Perquè els qui dormen, dormen de nit, i els qui s’embriaguen, s’embriaguen de nit. Nosaltres, en canvi, que som del dia, siguem sobris, ja que anem revestits amb la cuirassa de la fe i de l’amor i amb el casc de l’esperança de la salvació. Déu no ens ha destinat al càstig, sinó a obtenir la salvació per mitjà de nostre Senyor Jesucrist, que va morir per nosaltres, perquè visquem juntament amb ell, tant si la seva vinguda ens troba vetllant entre els vius com si ens troba dormint entre els morts. Per això, encoratgeu-vos i edifiqueu-vos els uns als altres, tal com ja feu.
Us demanem, germans, que reconegueu l’esforç d’aquells qui treballen entre vosaltres per encaminar-vos en el Senyor i per instruir-vos; tracteu-los amb el més gran respecte i amor per consideració a la seva tasca. Viviu en pau entre vosaltres. Us hi encoratgem, germans: amonesteu els desvagats, animeu els temorencs, feu-vos càrrec dels febles, tingueu paciència amb tots. Mireu que ningú no torni a un altre mal per mal, sinó procureu de fer el bé als germans i a tothom. Viviu sempre contents, pregueu contínuament, doneu gràcies en tota ocasió. Això és el que Déu vol de vosaltres en Jesucrist.
No sufoqueu l’Esperit ni menyspreeu els dons de profecia. Examineu-ho tot i quedeu-vos amb el que és bo. Allunyeu-vos de tota mena de mal. Que el mateix Déu de la pau us santifiqui plenament i conservi del tot irreprensibles el vostre esperit, la vostra ànima i el vostre cos per al dia de la vinguda de nostre Senyor Jesucrist. Déu, el qui us crida, és fidel, i ell mateix ho durà a terme.

Tema 2: (Versió pdf) Confessionalitat i Laïcitat