Tema 21(versió pdf)

Delegació Diocesana de Pastoral Familiar
Arquebisbat de Barcelona.

UN VALOR ANTIC I SEMPRE NOU: L’AMISTAT

L’amistat és un dels valors més transcendentals en la història del pensament occidental, fins a tal extrem que, segons els clàssics, és inconciliable la vida feliç sense el conreu de l’amistat. L’home feliç té amics, mentre que l’home infeliç no té amics. Entre totes les coses que la saviesa adquireix per procurar la felicitat en aquesta vida, la més important, i de lluny, és la possessió de l’amistat.
L’amistat sembla, doncs, un ingredient essencial en la felicitat personal, d’aquí que sigui tan rellevant tenir-ne cura i potenciar-la al llarg de la pròpia biografia. Cal cuidar les amistat i conrear-les, perquè sense amics el món es converteix en una massa opaca i amorfa, en un univers hostil on l’única llei que regeix és la supervivència.
L’amistat és un valor que expressa una manera de relacionar-se amb els altres. Som conscients que podem establir diferents vincles amb els altres, però no tot vincle pot ser qualificat, ni de bon tros, com l’amistat. De fet, d’amics, en tenim molt pocs; mentre que, de coneguts, en tenim molts més. L’amistat sempre és selectiva i demana temps. Però, quin tipus de relació és la relació que qualifiquem d’amistat? És una relació, com van dir Aristòtil i sant Tomàs, basada en la mútua benvolença.
Els amics es desitgen el bé els uns als altres, vetllen recíprocament pel bé de l’altre. És incompatible la indiferència amb la pràctica de l’amistat, perquè el que és indiferent a l’altre significa que li és irrellevant l’estat d’ànim aliè i, en aquesta circumstància, no hi ha possible relació d’amistat. L’amistat és una de les formes més nobles del moviment amorós que vincula la persona amb els éssers del seu voltant. Aquesta vinculació pot adquirir formes ben diferents i diversos graus de perfecció. Una de les formes més elevades és el que anomenem “la trobada”.
La conducta amistosa només és possible si s’acompleixen les següents condicions: Cal adoptar una actitud de generositat, disponibilitat i entrega. Cal obrir-se a l’altre i vibrar amb ell, sintonitzar amb els seus desigs i projectes, alegries i penes. Aquesta vibració és el que anomenem simpatia. Cal manifestar-se d’una manera veraç, sincera i franca. L’amistat requereix guardar la fidelitat, és a dir crear en tot moment les relacions de convivència que hom ha promès crear en un moment. La fidelitat, com veurem després, no es redueix al fet de suportar.
L’amistat requereix una manera de relacionar-se amb l’altre que s’ha de qualificar de pacient. Cal comportar-se de manera cordial, cal tractar l’altre amb respecte. Cal ser comprensiu amb l’altre i la seva situació, i cal posar en marxa una imaginació creadora, a fi d’endevinar els ideals que l’ altre persegueix en la seva vida i els projectes que acarona. L’amistat vertadera no està sotmesa a l’espai ni al temps. Tota forma de vertader amor demana eternitat. Com ha escrit Gabriel Marcel, estimar una persona és dir-li: tu no moriràs mai. Estimar l’altre és desitjar que sigui sempre el que és, que no canviï.
L’amistat, com tota vertadera trobada, transfigura la vida humana i l’eleva a un pla de creativitat i de valor. Com diu Saint Exúpery al final d’El petit príncep, quan l’amistat ha assolit la seva fita, el desert es converteix en el paisatge més bell de la terra, la mort deixa de ser un fi per convertir-se en un trànsit cap a casa i els espais siderals perden la seva fredor inhòspita en saber que en un llunyà asteroide hi habita una persona amiga. L’amistat és el millor antídot contra la solitud i l’aïllament.

En tota situació, l’amistat omple la nostra vida.

Hi ha diverses formes d’amistat. L’amistat perfecta és el vincle més fort que pot existir entre els homes. L’amistat és la forma més bella que pot adquirir la relació interpersonal i que és buscada per ella mateixa, és a dir, com un fi en si mateixa. Contraposada a aquesta, hi ha la pseudoamistat, que són el conjunt d’amistats contingents i interessades que duren mentre duren els interessos que les fan possibles. Generalment el que anomenem amics i amistats no són altra cosa que coneixences i familiaritats fruit de relacions esporàdiques.
Discernir l’amic vertader, no és gens fàcil en la quotidianitat. L’amistat es posa a prova en els moments difícils. Aleshores, podem discernir amb claredat qui ens estima i ens accepta d’aquell qui s’acosta a nosaltres amb altres finalitats. L’amistat no es tracta solament d’un sentiment, sinó que és una activitat comuna. Dos amics són com una ànima que resideix en dos cossos. La semblança, com diu Aristòtil, pot ser l’origen de l’amistat, però no necessàriament allò que la sosté i el fi per la qual existeix. S’ha de fomentar en un desig de bondat orientat recíprocament cap a una part i cap a l’altra. És necessària la prudència en l’exercici de l’amistat. Cal no envair el territori de l’altre sense que l’altre hagi donat permís per endinsar-nos-hi. No hi ha cap malfiança o desconfiança en la pràctica de l’amistat autèntica.
El valor de l’amistat es relaciona estretament amb el valor de la llibertat. De fet, no hi ha autèntica amistat des d’un règim de llibertat plena. Si em sento obligat a establir un vincle amb una persona, sia per raons polítiques, econòmiques o professionals, no per això sóc amic seu, encara que com a conseqüència d’aquest vincle d’una altra naturalesa que anomenem amistat. L’amistat requereix afecte, una certa atracció per l’amic, però també la deguda atenció a una certa distància a fi de no manllevar la sobirania de l’altre.
L’amistat és la unió de persones vinculades per un amor de reciprocitat i un respecte igual. De fet, però, la reciprocitat mai no és del tot simètrica. De vegades, ens adonem que hi ha amics que han fet per a nosaltres accions que nosaltres no hem estat capaços de portar a terme per a ells. O a la inversa, ens adonem que hem donat més del que hem rebut. En l’amistat, però, la lògica del càlcul, el do ut des, no és la que regeix aquest lligam, encara que, òbviament, hi pot estar present. L’amic busca el bé del seu amic i espera que l’amic faci el mateix amb ell. Però aquesta dialèctica de desigs no sempre és harmònica i cal assolir una certa flexibilitat per al manteniment de les amistats al llarg dels temps.
L’amistat pot presentar algunes deformacions: l’absorció psicològica excessiva, que pot arribar a esdevenir una obsessió de la fantasia; l’exclusivitat que tanca els amics en un cercle egoista; la recerca de les satisfaccions purament materials, on el gran absent és l’estimació.
En l’amistat no hi ha lloc per a la gelosia, encara que sí hi ha lloc per a l’admiració. És propi de l’amistat el desig de trobar-se, de veure’s, de conversar, de seguir el fil de la vida junts. En l’amistat no hi ha lloc per a la instrumentalització i tampoc per a la indiferència. L’amistat no es contraposa al dissens. Entre amics hi ha clares dissonàncies en determinats punts. És un vincle fet d’afecte i de paraules i no la confusió entre el jo i el tu, sinó la comunió entre els dos sense desfer ni la identitat de l’un ni la identitat de l’altre.

Preguntes per a reflexionar

- Tenim la porta oberta a oferir l’amitat els qui ens relacionem, o tenim més bé una postura de distància?
- És la por al compromís el què dificulta el pas del coneixement personal a l’amistat?
- Els nostres amics pertanyen preferentment al nostre mateix nivell social, cultural, ideològic, d’ interès?
- Oferim autèntica amistat a persones que són d’un nivell inferior al nostre?
- Estem disposats a respondre incondicionalment els amics? Fins a quin punt?
- Hem, experimentat la infidelitat amical? Com hem respost?

Textos bíblics

�� Lc.11,6-9--Si algú de vosaltres té un amic, i aquest el va a trobar a mitjanit i li diu: "Amic, deixa'm tres pans, que un amic meu ha arribat de viatge, se m'ha presentat a casa i no tinc res per a donar-li", segur que no li respondrà de dins estant: "No m'amoïnis, la porta ja és tancada i tant jo com els meus fills ja som al llit; no em puc aixecar a donar-te'ls." Us asseguro que, si no s'aixeca a donar-los-hi per fer un favor a l'amic, la impertinència d'aquest l'obligarà a aixecar-se per donar-li tot el que necessita.
�� Jn.15,13. Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics.... Ja no us dic servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo. A vosaltres us he dit amics perquè us he fet conèixer tot allò que he sentit del meu Pare.
�� Jm. 4,4. Adúlters! ¿No sabeu que l'amistat amb el món és enemistat amb Déu? El qui vol ser amic del món es torna enemic de Déu.

Bibliografia.

Pel camí d'una llarga amistat. Josep Codina i Farrés. Ed. Claret, 2007. És un llibre pensat per al nens i nenes que han fet la primera comunió i per als més grans, i està pensat per aprofundir personalment la fe i a comprendre i viure millor la missa.
Em pots dir qui sóc jo? Carles Mascaró i Buyreu. Ed. Claret, 2001. En forma de diari personal es presenten les vivències d'un jove i les seves reflexions al voltant d ela fe. L'amistat, la colla d'amics, hi té un paper important.
El camí de la felicitat. Bernard Benson. Ed. Claret, 2003. Un conte molt senzill però profund en què dos amics emprenen un viatge per un camí secret que duu a la felicitat.

Barcelona, juliol de 2007

Delegació Diocesana de Pastoral Familiar. – Diputació 231 – 08007 Barcelona.
e-mail: familia@arconet.es
Dipòsit Legal: B-3243-87

Tema 21 (versió pdf): Un valor antic i sempre nou: L'amistat