|
Delegació Diocesana de Pastoral Familiar
Arquebisbat de Barcelona.
ADDICCIÓ AL TREBALL?
Treball, persona i societat
El treball és una constant en la història de la humanitat. De fet, és una de les realitats que més temps ens ocupa i que més esforços ens suposa. Tot i que som coneixedors de persones “al·lèrgiques” al treball, cap societat s’ha configurat sense ell. El treball té una triple dimensió. En primer lloc, la dimensió objectiva entesa com el conjunt d’activitats, recursos, instruments i tècniques de què l’home se serveix per produir i dominar la terra; en segon lloc, la dimensió subjectiva, perquè la persona no és un pur element impersonal d’organització o producció, sinó que té l’oportunitat de créixer i de dignificar-se mitjançant el treball; i en tercer lloc, una dimensió social ja que ens enllaça amb la resta dels homes i dones. Tan important realitat ha generat una àmplia gamma de temes i sensibilitats. Sovint hom parla de la dignitat del treball, del dret al treball, de relacions entre treball i capital o entre treball i propietat privada, del treball de la dona, dels immigrants o de la solidaritat entre els treballadors... En la nostra societat occidental contemporània, l’àmbit laboral ha adquirit molta importància per la seva vinculació amb l’assoliment de l’autonomia econòmica i per l’atorgament de prestigi individual. A més a més, no estem exempts de temes no resolts, de preguntes i de nous fenòmens: Com evolucionarà la xacra de l’atur? Quants anys trigarem a abolir les condicions indignes en el treball? Quantes hores suposarà la jornada laboral? Quina serà l’edat de la jubilació?
Característiques de l’addicció i conseqüències
Fa relativament poques dècades s’ha desenvolupat un nou fenomen: l’addicció al treball, que té molt a veure amb una antiga dita de la saviesa popular que ens parla d’un binomi conflictiu: Treballar per viure o viure per treballar? Efectivament, al voltant dels anys vuitanta es comença a parlar de l’addició al treball, dels workaholics: aquest terme neix als Estat Units a partir de l’associació del terme alcohòlic, aplicat a persones que utilitzen la feina com una manera de fugir d’allò temut i quan senten una gran necessitat de dedicar tot el seu temps i pensaments al treball. Aquest individu es caracteritza per una dedicació i implicació laboral excessiva. L’addicte perd el control sobre el temps emprat en el treball, aconseguint que la seva vida quotidiana entri en un deteriorament progressiu. Estrictament, no treballa tot el temps. Més aviat és un modus operandi, una manera de viure, una actitud i no tant una quantitat de feina. És una persona que fàcilment pot mostrar-se irritada durant el temps lliure. No descansa durant les vacances, es deprimeix; porta feina a casa i li costa gaudir de les aficions. Oblida compromisos de caire social o familiar... És, en definitiva, la substitució parcial -fins i tot total - del conjunt de les altres activitats i relacions de la persona.
L’addicció al treball és en última instància una compulsió a treballar de manera incessant, tenint en compte que aquesta compulsió no sempre té motivacions econòmiques. Sovint el seu veritable sentit és la fugida dels vincles d’intimitat, del sentiment de dolor, culpa o frustració. No s’ha de confondre treballar molt, intensament, o tenir èpoques de molta feina amb l’addicció. El problema es produeix quan no hi ha un equilibri entre la realitat laboral i els altres aspectes de la vida.
Qui pateix aquesta addicció freqüentment en pateix d’altres: nega les seves dificultats reals tot afirmant els beneficis d’aquest esforç o afirmant que n’hi ha de pitjors; té l’autoestima molt desregulada -molt alta o molt baixa- i té una gran incapacitat per relaxar-se. El temps ha demostrat que aquest problema no només afecta executius o professionals amb èxit. Totes les classes i grups socials i totes les orientacions laborals -fins i tot les persones que vetllen de la llar- hi són candidats. L’addicció al treball és un trastorn que pot produir conseqüències molt negatives com, per exemple, problemes de parella o la posada en risc de la vida familiar, la salut, pot portar a l’aïllament social i pot arribar a ser quasi autodestructiva. Com les altres addiccions no es controla voluntàriament i és un símptoma que alguna cosa no va bé en allò nuclear de la persona.
La complexitat dels motius d’aquesta addicció
La complexitat d’aquest fet ens fa apuntar tres tipus de motius. Cal parlar d’elements culturals, d’aspectes personals i de factors objectius de risc.
En la societat en la qual vivim, l’àmbit laboral adquireix cada dia més importància. En concret, el nivell d’exigència en les tasques i el nivell d’implicació en l’empresa són altament requerits tot arribant a
considerar-se quasi “virtuts” del bon professional. Es demana més motivació, més dedicació i més producció o més resultats. Les empreses necessiten contínuament determinat treballador, però freqüentment no hi ha bidireccionalitat. Socialment es valora molt l’aspecte laboral i resulta difícil argumentar en contra d’un treball que sovint s’interpreta com a sacrifici per la subsistència, amb vistes al progrés familiar o com la gran oportunitat de la vida. Els estereotips de felicitat, poder i d’èxit –un resultat suposadament fruit de les moltes hores dedicades a la feina- els tenim massa incorporats als mitjans de comunicació. L’excés de treball comporta un menyspreu als valors de l’esperit, que es van negant o situant en darrer lloc. Sovint s’invoca el “no tinc temps” per a una altra cosa que no sigui el treball. Tot aquest entorn és una conseqüència del nostre món força materialista, en el qual tan sols val la rendibilitat. En definitiva, la nostra cultura moderna tendeix a facilitar un tipus de vida amb aquesta addicció.
Des de la perspectiva personal, alguns perfils remarquen una personalitat individualista, perfeccionista, amb ambicions i amb grans dificultats per treballar en equip, amb afany d’èxit i prestigi. El sentit d’un fals deure sol ser una bona justificació del seu comportament quan en realitat el tema de fons apunta vers una dificultat per estimar i ser estimats, a una incapacitat pel seu propi coneixement o a la no superació d’una problemàtica de l’entorn.
Finalment hem de ser conscients d’un seguit de factors de risc que col·laboren de diversa manera en l’origen o en el desenvolupament de l’esmentada addicció. Cal destacar-ne com a més habituals: les pressions econòmiques familiars o la por a perdre el treball: l’enorme competitivitat existent al mercat laboral i el desig de fer notar la vàlua professional; la necessitat d’aconseguir l’èxit i el lloc de feina desitjat; la incapacitat o impossibilitat de negar-se davant un cap i les seves peticions; la falta o la mala organització que permet acumulació desmesurada de feina; els ambients familiars de “desintegració” i els problemes familiars que no ajuden, o bé, “obliguen” moltes persones a no voler arribar a casa; la manca d’afectes profunds...
Com preveure i com reaccionar?
En un món on les situacions són tan canviants i els factors tants i tan complexos, tots som candidats a determinades addiccions. Una bona consciència del sentit del nostre treball acompanyada per un programa de feina, juntament amb el desenvolupament d’activitats com l’exercici, l’esport, les manualitats o la jardineria, el col·leccionisme..., i especialment, el conreu de les relacions personals més enllà dels cercles de la feina són veritables estímuls per a una vivència del treball sense addicció. Els valors com la llibertat, la humilitat, l’espontaneïtat, la preocupació pel pròxim..., també. El missatge ha de ser clar: Aquesta addicció ni és beneficiosa per la persona ni pel seu entorn, ni per l’empresa ni per la societat, ni tampoc per la nostra cultura.
Preguntes per la reflexió:
1. Hem viscut al nostre voltant algun cas d’aquesta addicció. Amb quines característiques i conseqüències?
2. Quines són les conseqüències més “perilloses” d’aquesta addicció?
3. Quins motius considerem que han generat els casos reals coneguts i quins podrien afectar-nos més?
4. Com procurem viure en equilibri el compromís, dedicació i responsabilitat en la feina i la resta d’aspectes de la nostra vida?
5. Quins són els principals elements que aporta la doctrina social de l’església a aquesta problemàtica? Són interpel·ladors i significatius per nosaltres?
6. Quan parlem a casa de la feina i del treball: com ho fem?
Textos:
– Mt. 6,26: Sentit providencial de la vida.
– Lc. 12,24: Buscar el regne de Déu…
– Lc 16, 1-8: Paràbola de l’administrador infidel.
– Mc 6,24 : Ningú pot servir dos senyors.
– Mc 10,23: Que n’és de difícil que les rics entrin en el Regne de Déu.
Bibliografia:
-Zygmunt Bauman. Amor líquido. Fondo de cultura económico. Buenos Aires-México-Madrid, 2005
-Cesare Guerreschi. Las nuevas adicciones. Lumen. Buenos Aires-México, 2007.
-Joan Pau II. Laborem exercens. 1981.
-Barbara Killinger. La adicción al trabajo. Una dependencia “respetable”. Paidós. Barcelona-Buenos Aires, 1993.
-Joseph Ratzinger. Verdad, Valores, Poder. Piedras de toque de la sociedad pluralista. Rialp. Madrid, 2005.
Barcelona, Octubre de 2007
Delegació Diocesana de Pastoral Familiar. – Diputació 231 – 08007 Barcelona. e-mail: familia@arconet.es Pàgina web: www.arconet.es/familia Dipòsit Legal: B-3243-87
Tema 23 (versió pdf): Addicció al treball?
|
