|
Delegació Diocesana de Pastoral Familiar
Arquebisbat de Barcelona.
LA PREJUBILACIÓ
El fet
En els darrers vint anys en alguns sectors del món econòmic s’ha produït un fenomen laboral nou: la prejubilació. Sovint es tracta d’operacions de reducció de personal o bé de sistemes pactats amb els sindicats per pal·liar la situació laboral de treballadors ja prou grans com perquè no els resulti fàcil trobar una altra feina. De vegades hi ha empreses i entitats que concedeixen unes condicions realment favorables per a les persones obligades a prejubilar-se. En d’altres casos, la prejubilació és forçada o fins i tot aconseguida amb tota mena de pressions. Es tracta aleshores de passar un període en atur cobrant el corresponent subsidi i, quan aquest s’acaba, es passa automàticament a la jubilació. En tots els casos, en condicions millors o pitjors, es tracta de persones que encara estan en la dècada dels seus cinquanta anys. Persones, doncs, que encara no han fet els seixanta anys es troben de cop i volta sense haver d’afrontar les seves obligacions laborals quotidianes. De fet no és estrany que moltes persones al voltant dels seixanta anys s’hagin de jubilar obligatòriament.
El problema
Ningú no discuteix que avui, gràcies als avenços en la medecina i en l’alimentació i gràcies també a les condicions laborals i ambientals, si no hi ha problemes de salut, entre els cinquanta i els seixanta anys i, fins i tot en els primers anys de la seixantena, la majoria de les persones se solen trobar en unes condicions físiques i psicològiques de ple rendiment. A més els sol acompanyar, i en són conscients, una experiència de la vida que resulta impagable. Per tant és lògic que trobar-se de cop i volta sense tenir res a fer, laboralment parlant, d’una banda, i, de l‘altra, en plenitud de facultats, produeixi una sensació dolorosa de buit i fins i tot de sentiment d’inutilitat. Aquesta sensació és més intensa pel fet que en els temps actuals moltes persones han focalitzat el sentit de la seva vida gairebé de manera exclusiva en la feina, fins i tot en situacions en què s’hauria pogut viure més austerament.
Per tot plegat hi ha persones que no saben o que els costa molt adaptar-se a aquest buit. Fins i tot pot ser que algunes tinguin por davant de la perspectiva previsible o de la simple possibilitat de prejubilar-se en bones condicions. Una por que es va ajornant any rere any i que pot esclatar de manera molt més feridora quan la jubilació ja els sigui obligatòria. Així, doncs, la prejubilació pot produir una sensació de vacuïtat depriment o bé, pel que fa a la seva perspectiva o possibilitat, un sentiment intens d’ansietat. Ambdues experiències vitals són negatives i no només comporten problemes de sofriment per a la persona que les viu, sinó que sovint l’entorn familiar en rep conseqüències desagradables, des de malhumors que ennegreixen la convivència quotidiana fins a tensions que poden arribar a ser insuportables.
La reflexió
Davant de la prejubilació, la primera consideració que es podria fer consistiria a estimular interiorment l’agraïment pel treball realitzat i per les aportacions rebudes. Cal recordar que la situació de prejubilat és en el context mundial d’avui un privilegi recent que devem a l’Estat del benestar. En comptes d’anar a l’atur i a l’angoixa de buscar una feina gairebé impossible de trobar a partir de certa edat, les circumstàncies socials i econòmiques ens permeten resoldre de manera solidària un problema que podria ser greu. Aquí no estaria de més que, cristianament parlant, remuguéssim menys a l’hora de pagar uns impostos que permeten accions de solidaritat com aquesta.
La segona consideració que proposem per reflexionar és la possibilitat de transformar aquest “buit” sobtat en un estat positiu ja que es té l’oportunitat d’assumir compromisos i d’engegar projectes nous. Ara és quan es té el temps de servir la família, per exemple, ajudar persones grans que no disposen de la mobilitat i de la salut del prejubilat o els més petits. Ara és l’hora de disposar de temps per a la pregària, la lectura i l’estudi. Ara és el moment del voluntariat en tantes i tantes necessitats que l’Església intenta servir per fer efectiva la llei de Crist, és a dir, la llei de l’amor: des de la catequesi de la parròquia fins a l’ajut a persones dependents. Ben segur que força prejubilats disposen d’habilitats i destreses derivades de la seva vida professional. Res no impedeix que les posin al servei de les necessitats dels altres, ara que ja no precisen treballar per viure, ajudant les persones que amb la seva pensió no ho tenen tant fàcil. Així podran fer efectius alguns dels grans consells que contribueixen a construir el Regne de Déu entre nosaltres. Per exemple, en el Nou Testament se’ns diu: «Poseu-vos els uns al servei dels altres, cadascú segons els dons que ha rebut, com a bons administradors de la múltiple i variada gràcia de Déu. Si algú parla, que sigui per transmetre paraules de Déu; si algú presta un servei, que sigui amb les forces que Déu concedeix» (1 Pe.: 4,10-11).
I també: «Les manifestacions de l'Esperit que rep cadascú són en bé de tots. Un, per mitjà de l'Esperit, rep el do d'expressar-se amb saviesa; un altre rep el do del coneixement per obra del mateix Esperit; un altre, en virtut del mateix Esperit, rep el do de la fe; un altre, el do de guarir, en virtut de l'únic Esperit; un altre, el do de fer miracles; un altre, el do de profecia; un altre, el de discernir els esperits; un altre, el do de parlar en llengües; un altre, el do d'interpretar-les. Tot això és obra de l'únic i mateix Esperit, que distribueix els seus dons a cadascú tal com ell vol». (1a Cor 12: 7ss)
Per què, doncs, no aprofitem aquest moment per encarnar i fer efectiu aquest missatge? Per descomptat que no hem d’arribar a la prejubilació per tal d’estar a disposició dels altres; tanmateix la nova situació laboral ens permet practicar-ho amb generositat i plenitud. És, doncs, un moment de gràcia.
Finalment per a aquells que entreveuen la perspectiva de la prejubilació o que tenen l’oportunitat d’acollir-s’hi, resulta aconsellable pensar en la possibilitat d’anar fent un treball de “descompressió”. De mica en mica, però amb continuïtat, haurien d’anar afluixant llast per tal d’arribar ben entrenats al moment en què cessa la seva activitat laboral.
Punts de reflexió
1. Per què ens fa por la possibilitat de prejubilar-nos?
2. Quan realment disposem de temps per als altres, ¿ens veiem amb cor de donar-nos? ¿Ens fa por la prejubilació perquè ens podem sentir obligats o impel·lits a haver d’estar més al servei dels altres o a fer feines quotidianes que no són tan agradables de fer?
3. ¿És la feina una realitat equilibrada per a guanyar-nos la vida o és una mena de droga, una forma de fugir o una excusa per no dedicar-nos amb més atenció a la família i als altres en general?
4. Què podria fer jo amb la meva experiència professional en accions de voluntariat?
Textos bíblics
– 1 Pe 4,10-11:
– 1 Cor 12,7-11:
– Mt 25,14-26: «Paràbola dels Talents».
– Mt 20,1-16: «La crida a treballar pel Regne de Déu a la darrera hora».
Bibliografia
- Prejubilación ¿Premio o pesadilla? de Manuel Medina González. Ed: El olivo editora y distribuidora.
Barcelona, Febrer de 2008.
Delegació Diocesana de Pastoral Familiar. – Diputació 231 – 08007 Barcelona.
e-mail: familia@arconet.es
Pàgina web: www.arconet.es/familia
Dipòsit Legal: B-3243-87
Tema 27(versió pdf): La prejubilació
|
