|
Per tal d'obtenir la versió PDF "clickar" damunt de "PROBLEMÁTICA VIVA".
Per retornar al pas anterior "clickar" en Delegació Diocesana de Pastoral Familiar
EL SILENCI
Com més abundants són les paraules de l'home, més abunden les paraules vanes. Quin profit, doncs, en treu de parlar?(Coh. 6,11) 0. Una societat sorollosa.Estem immersos en una societat sorollosa on resulta difícil trobar el silenci. Les festes, sobretot del jovent, solen estar envoltades de músiques reproduïdes amb molts decibels d’intensitat. Trobem músiques ambientals arreu.. No deixa de causar perplexitat que quan entrem a casa o ens trobem en llocs on no hi ha soroll, el silenci ens arribi a incomodar i busquem, gairebé sense adonar-nos-en, la companyia immediata de les paraules ocioses de la ràdio o de la televisió o una música qualsevol. ¿Per què ens costa tant el silenci? I, en definitiva, ¿per què cal practicar el silenci personal des d’un punt de vista espiritual, religiós i cristià? 1. Què és el silenci?Per definició el silenci és l’absència de paraules –no dir res—i la manca de qualsevol soroll físic que pugui destorbar o distreure directament la nostra oïda. En els monestirs aquest silenci físic es considera essencial per protegir la pregària, el descans, la lectura reflexiva o l’estudi. També als laics i laiques, ben enfangats en les realitats d’un eixordador món de paraules, sons i sorolls, ens cal el silenci. ¿Per què? ¿Tots els silencis són bons? 2. La raó per cultivar el silenciEl silenci, com gairebé totes les dimensions humanes, té un punt d’ambigüitat, és a dir, segons com pot ser positiu o bé negatiu. No hi ha dubte que hi ha silencis negatius i fins i tot patològics. El silenci envers una persona o grup provinent del ressentiment, o bé el silenci covard davant d’una injustícia constituirien bons exemples de silencis perversos. També el silenci pot constituir un aïllament egoista, un distanciament respecte dels altres que ratlli la supèrbia o pot també ben ser el resultat d’una qualsevol misantropia. Ara bé, davant de la necessitat de comunicació franca i sincera, l’acompanyament a la persona que pateix o per resoldre els problemes habituals de la convivència, no podem pas callar! Resulta evident que hi ha també un temps en el qual és bo parlar i fer bromes sanes que ajudin a la distensió i que contribueixin a crear un clima fratern i alegre. El silenci, però, té una dimensió positiva de gran valor. D’entrada diguem que no és un fi en si mateix, sinó un mitjà imprescindible per créixer com a persona i per créixer com a membre de qualsevol comunitat. Perquè només dins del silenci personal podem accedir a la interioritat. I la interioritat de les persones és una de les llars de Déu. És per aquesta raó que els cristians hem d’estimar el silenci i practicar-lo com una forma d’endinsar-nos en nosaltres mateixos i com a marc imprescindible per a la pregària personal. Per aquesta raó, quan parlem de silenci no ens podem referir només a l’absència de soroll i de paraules externes, sinó que cal també parlar d’una manera prioritària del silenci interior. Hi ha, doncs, dos grans àmbits de silenci: l’exterior (absència de mots i de fressa) i l’interior. Fins i tot amb una mica d’entrenament podem aconseguir el segon envoltats de soroll. 3. El silenci exteriorEl silenci exterior –absència de paraules i de soroll-- té un vessant pràctic en la mesura que evita les paraules vanes o malicioses com, per exemple, faltar a la caritat en la crítica als altres o, simplement, enganyar i faltar a la veritat. Si vols la vida veritable i perpètua, guarda’t la llengua de mal i que els teus llavis no parlin amb engany (Pròleg de la Regla de Sant Benet). Tanmateix el silenci exterior és només un embolcall, del tot necessari habitualment, que pot constituir una disposició de respecte al descans dels altres, a la seva feina, a les seves reflexions o a la necessitat de solitud. En definitiva el silenci exterior facilita la distensió, la concentració, el treball i la meditació. 4. El silenci interiorLa qüestió, però, és una altra: per endinsar-se dins d’un mateix i intentar crear el marc per a una trobada personal amb Déu o bé un estat de concentració i d’unificació interior enllà de la fragmentació de la nostra vida, cal també el silenci interior. Aquest silenci de la ment està precisament en funció de guardar el cor net, de combatre contra tot pensament, contra els desigs i també contra les pors. Són elements bàsics no només de l’espiritualitat monàstica sinó també de tota vida de qui vulgui viure en profunditat. Cal lluitar, doncs, per tenir una estona periòdica, si pot ser diària, la ment i el cor silenciosos. En la tradició de l’espiritualitat cristiana el silenci interior és el camí per fer callar tot el que ens envaeix negativament com, per exemple, allò que en la vida diària ens mena a l’agressivitat, al refús de l’altra persona, a l’enveja, al cinisme escèptic, a la manca d’esperança, al ressentiment, als pensaments negatius, a la por al futur o a la crítica també negativa de la vida. El silenci interior de la ment i del cor és necessari per a la pacificació interior i per assolir –també a través de la pràctica d’altres virtuts– unes relacions sanes amb els altres basades en l’amor, la comprensió i el perdó. En l’estat de silenci interior apaivaguem les passions, fins i tot les correctes i, de retruc, més encara si preguem!, madurem com a persones i ens fem, amb el temps i la pràctica periòdica, més aptes per a la convivència i la comprensió. El silenci interior, doncs, és socialment útil! Per tant fer una estona de silenci interior periòdic no és perdre el temps! 5. I sobretot...L’objectiu del silenci no és només callar sinó entrar dintre d’allò més profund de nosaltres mateixos per no viure distrets o inconscients d’allò que passa en el nostre interior. En definitiva l’objectiu final del silenci és acollir Déu. El silenci ens obre a l’audició de la Paraula de Déu, a la vivència de la litúrgia i fa pujar dintre de nosaltres, com una pregària, el desig d’anar cap al Pare. Com diu Filoxè de Mabboug: el silenci material t’introdueix al silenci espiritual, i el silenci espiritual et fa ascendir fins a viure en Déu; però si cesses de viure en el silenci, no tindràs conversa amb Déu (El forn de Babilònia. Carta a un jueu convertit, 21) El silenci ens ajuda a escoltar Déu i precisament perquè ens hi ajuda també ens facilita escoltar els homes i dones que s’apropen a nosaltres, començant pels familiars més propers, pels amics i pels companys i companyes de feina. Sense silenci difícilment es pot estar suficientment atent als altres per escoltar-los en profunditat i no limitar-se a deixar-los dir sense entrar en el fons del seu pensament o sense deixar-se interpel·lar per la seva paraula i buscant només arguments a favor de la pròpia posició. Aquest és també el sentit social que és fruit del silenci interior. Aquell i aquella que parlen des del seu silenci interior no són superficials; les seves paraules tenen densitat perquè brollen d’un interior pacificat. I quan s’escolta algú des del propi silenci, les seves paraules també tenen més ressonància dins nostre i ens enriqueixen més. ConclusióResumint tot el que precedeix es pot dir que el silenci no és un mer aspecte disciplinar, sinó que, en primer lloc, cal practicar-lo per viure una comunicació profunda i seriosa amb Déu; en segon lloc per a la maduració personal; i, finalment, perquè possibilita la comunicació profunda amb els altres. El silenci, doncs, és un valor important a cultivar. Útil. Qüestions
Textos:
Bibliografia:
Barcelona, febrer de 2009
|
Castellà 
