Castellà

Per tal d'obtenir la versió PDF "clickar" damunt de "PROBLEMÁTICA VIVA". Per retornar al pas anterior "clickar" en

   núm. 41

Delegació Diocesana de Pastoral Familiar
Arquebisbat de Barcelona.

 ELS PARES AMB FILLS MALALTS

La vida d’una família, avui dia, gira al voltant dels fills. Una gran part dels esforços que els pares destinen als fills estan orientats a la seva formació, però molt difícilment podem preparar un infant –com tampoc n’estem els adults- per a afrontar la malaltia, atès que no comptem que aquesta s’hagi de produir mai.

Quan apareix la malaltia: irrupció, adaptació, acceptació.

La malaltia apareix sobtadament, quan menys s’espera i produeix un gran impacte en el si de la família. Estem parlant, òbviament, de malalties greus o de durada imprevisible o fins i tot permanent. Davant d’això, es capgira la vida de tota una família en tots els àmbits on aquesta es desenvolupa i durant molt de temps o per sempre: horaris de feina, permisos, vida social i familiar, activitats de lleure, caps de setmana, vacances, despeses addicionals, disposició d’un temps personal… Tot plegat es complica encara més si el tractament de la malaltia requereix d’una llarga hospitalització. Deixar el poble o ciutat on es viu, la comarca, el país, o el continent fins i tot, per a poder rebre un tractament, és més freqüent del que ens podem imaginar. L’adaptació al nou ordre per part de pares i fills és aleshores molt més complex i les dificultats -afegides a les de la pròpia malaltia- es multipliquen: allunyament de la família, recursos econòmics, idioma, cultura… Paral·lelament a tot això, cal anar treballant el procés d’acceptació de la malaltia. Ningú ho té fàcil, però si algú ho té especialment difícil és el propi nen, nena o jove adolescent. Assumir determinades malalties greus implica acceptar tot un seguit de canvis físics que es produeixen com a conseqüència de determinats tractaments, de canvis anímics que vindran donats per les circumstàncies específiques de cada cas (durada de la malaltia, aïllament, dependència d’una altra persona o d’una màquina...), a més, està clar, dels canvis socials inevitables (escola, amics, projectes...)

Viure la malaltia

La manera com un nen viu la malaltia depèn de molts factors, però sens dubte l’edat és un dels més decisius. El grau de consciència que el nen té de la seva situació és molt diferent en els primers anys de vida que, posem pel cas, a l’adolescència. En qualsevol cas el nen malalt sorprèn per la seva capacitat d’adaptació i pel seu creixement maduratiu que es farà manifest davant la dificultat i l’adversitat. Els nens malalts, pel fet d’estar malalts, no deixen de ser nens i per aquesta raó necessiten viure la malaltia, no només com a pacients, sinó també, i sobretot, com a nens. Ells ho reclamen d’aquesta manera. Recau en els adults de vetllar per al compliment del dret del nen malalt a ser nen, tant en el domicili com a l’hospital. En aquest sentit els hospitals pediàtrics tendeixen a incorporar en les seves instal·lacions espais adequats a les seves necessitats: sala de joc, aules escolars, biblioteca… que són atesos per personal especialitzat i per voluntaris. Com també hem de reconèixer tots els esforços que fan els professionals de la salut: metges i infermeres. Malgrat aquestes consideracions, el que el nen demana no és més que el que ha tingut sempre: una família al seu costat que li aporti seguretat, estimació, companyia, protecció… i unes actituds que es mantinguin en la línia de com ha estat sempre educat. Pel fet d’estar malalt no ha de rebre un tracte que el pugui arribar a desconcertar. En ocasions la llàstima esdevé una mala consellera i la temptació -d’altra banda molt humana- de consentir excessivament un fill malalt acaba essent un perjudici per a ell. Pel que fa als pares, la manera d’encaixar aquesta dura experiència serà diferent segons el bagatge de cada família: manera de fer, caràcter de cadascú, cultura, creences… però coincidirà en tots aquells aspectes que són intrínsecs a la condició humana: moments de desolació, moments d’eufòria; dies esperançats, dies obscurs; estones de valentia, estones de debilitat… Malgrat les contradiccions emocionals a què s’està sotmès, es constata l’enorme fortalesa de pares i mares en presència del fill malalt. Els pares saben que el seu paper al llarg del procés de malaltia és fonamental i per això cal que mantinguin sempre una actitud positiva i optimista davant del nen, fins i tot en casos extrems. Això l’ajudarà a mantenir-se fort i li estalviarà patiments afegits. Si el nen veu uns pares tristos, afligits, desanimats, defallirà ell mateix i pot arribar fins i tot a sentir-se culpable del seu sofriment. És indiscutible que tots el pares comparteixen les mateixes preocupacions, inquietuds, neguits, i que tots, d’una o altra manera passen per moments molts similars. En aquest sentit, el suport mutu entre famílies és també de gran ajut i consol, com ho és també el recolzament de les associacions que treballen al costat dels malalts i dels seus familiars.

Què posa en joc la malaltia?

La malaltia posa en joc les nostres seguretats, ens fa adonar que no són tals i que en qualsevol moment allò que crèiem sòlid i durador no ho és tant i ens pot fer trontollar. L’aparició de la malaltia crea una situació de crisi que pot transcendir de manera imprevisible en tots els àmbits de la vida familiar: pot unir, cohesionar i reforçar els lligams entre els seus membres o bé pot produir  desacords, trencaments i posar seriosament en perill la seva estabilitat. La capacitat d’adaptació a una nova situació i l’acceptació de les limitacions pròpies de la malaltia consoliden novament les bases per afrontar els reptes del moment present i del futur. Entre un i altre moment però, hauran canviat, de ben segur, molts dels valors que crèiem invariables, així com l’ordre de prioritats que, segons la situació concreta de cada família i de cada malalt, caldrà establir. Estem acostumats que res ens falla, que tots els nostres plans s’acompleixen i que qualsevol desig és una fita important. Tot això queda enrere quan està en joc la curació d’un fill, d’una filla. La vida, tan complicada com ens la fem, esdevé aleshores molt més simple. Només un desig, només una esperança, omplen el món interior d’una mare, d’un pare, d’uns germans, d’uns avis: la curació.

Els cristians davant la malaltia

Els cristians estem convidats a compartir tota manifestació que afecti la vida de les persones que ens són properes. Si bé no dubtaríem de ser partíceps d’una manifestació joiosa, tampoc hauríem de dubtar a l’hora de compartir les preocupacions, les angoixes i el patiment dels qui ho sofreixen en la pròpia pell. Acompanyar en el dolor una criatura ens comporta un patiment afegit que potser no se’ns manifestaria amb la mateixa intensitat si acompanyéssim una persona d’edat avançada. El cristià cal que sigui valent davant d’aquest patiment i es tregui la por a encomanar-se’n. Ens costa -als cristians també- trobar un sentit a la malaltia i més encara quan aquesta afecta nens i nenes. Potser no li arribem a trobar mai, però això no treu que com a cristians trobem sentit, més que en qualsevol altra circumstància, a les nostres conviccions i a les nostres actuacions per menudes que siguin. Els nens es fan estimar, sempre! però quan es troben en situació de feblesa, víctimes d’una malaltia que en lloc de passar de llarg els té clavats en un llit, aleshores és impossible deixar de fer-ho. Davant d’un nen malalt tenen sentit la tendresa, la paciència, la confiança, la compassió, la pregària… Davant d’una família que pateix tenen sentit la solidaritat, la implicació, el compromís… tot plegat en la mesura que cadascú pugui suportar. El compromís cristià no té cap unitat de mesura més enllà de l’amor i aquest, donat gratuïtament, fins i tot en dosis que ens poden semblar minúscules, té un valor inqüestionable.

Preguntes per a la reflexió:

1. Els valors que rebem de la societat ens capaciten suficientment per a afrontar la malaltia amb tot el que representa de sacrifici i de renúncies?
2. En el camp de les emocions, pensem que es pot arribar a estar preparat per entomar la malaltia greu d’un fill i, si es dóna el cas, la seva mort? Ens pot ser la fe un bon agafador per viure i per sobreviure als estralls de la malaltia?
3. Com valorem les campanyes de sensibilització (jornades específiques destinades a una malaltia en concret, maratons…)?
4. Ens hem sentit mai cridats a fer « una mica més » en favor dels malalts? Hem pensat en la possibilitat de ser donants?
5. El paper del voluntariat, la col·laboració desinteressada en una organització de suport al malalt, l’aportació econòmica destinada a la recerca mèdica han estat mai motiu del nostre interès?
6. Quins sentiments experimentem quan ens veiem compromesos a compartir el sofriment d’un familiar, d’uns amics? Defugim de visitar malalts per por a no saber estar, a no saber què dir, a no saber què fer?

Textos:
– Salm 131 “La meva ànima se sent, com un nen a la falda de la mare”.
– Mateu 15,21-28 “Una dona cananea demana a Jesús que guareixi la seva filla”.
– Mateu 18,1-10 “Qui acull un infant, m'acull a mi... Mireu de no menysprear cap d'aquests petits, perquè us asseguro que en el cel els seus àngels veuen constantment cara a cara el meu Pare celestial”.
– Mateu 19,13-15: “Jesús vol que els infants s’acostin a ell”.
– Marc 5,21-43: “Un cap de la sinagoga demana a Jesús que guareixi la seva filla”.

Llibres:

1. Una realitat defugida. Viure i conviure amb el càncer. Perpinyà i Ortega, Marc. Ed. De l’Albí
2. El món groc. Espinosa, Albert. Ed. Plaza & Janés, editores, s.a.
3. Oscar y Mami Rose. Erick - Emmanuel Smith. Ed. Obelisco.
4. Queridos padres. Masera, G.; Tonucci, F. Ed. Graó
5. Algun dia Irina. Càncer infantil: història d’una lluita desigual. Carbonell, Rosa M. Ed. Rosa dels vents.

Cinema: Planta 4a. Director: Antonio Mercero
Barcelona, maig de2009