Tema 8 (versió pdf)

Delegació Diocesana de Pastoral Familiar
Arquebisbat de Barcelona.

VIURE EN FAMÍLIA,
ENCOMANA LA FE

El present full de Problemàtica Viva vol ser una ocasió
per presentar-vos alguns dels continguts
que trobareu d’una manera molt més seqüenciada i aprofundida
al document ”VIURE EN FAMÍLIA, ENCONAMA LA FE”,
material elaborat conjuntament per la
DELEGACIÓ DIOCESANA DE PASTORAL FAMILIAR
I LA DELEGACIÓ DIOCESANA DE CATEQUESI
de l’ARQUEBISBAT DE BARCELONA.

El lema “Viure en família, encomana la fe” ens remet a una complexa xarxa de conceptes i a una rica gamma d’experiències que entren en joc en l’escenari de la vida quotidiana. En concret: la “fe”, el “viure en família” i “l’encomanar”.

Creure i descriure la fe

Hem de reconèixer la dificultat per a descriure la “fe”. Tal vegada sigui per la poca profunditat de la nostra pròpia experiència, o per la incidència dels corrents imperants en cada moment que han remarcat successivament aspectes diversos de la mateixa noció (la fe entesa com “idees”, “sentiments” o una “experiència subjectiva”) o, fins i tot, per la pròpia evolució del fenomen religiós i per la transformació de la vivència i testimoniatge “dels homes i dones de fe”. Tots plegats concordem que definir la fe no és fàcil.
«Al llarg de la Bíblia descobrim com Déu es revela i es dóna a conèixer en una història teixida de paraules i esdeveniments. L’ésser humà respon acollint-la lliurement, comprometent-se tot ell, amb la seva intel·ligència, la voluntat i el cor (cf. DV, 5), confinant-li el propi futur, assentint a la veritat comunicada per ell. Aquesta adhesió plena i que implica tota la persona transcendeix el sentit religiós comú i s’anomena fe.
La fe és una actitud existencial: ens dóna la convicció de ser estimats, ens allibera de la solitud i de l’angoixa del no-res, ens disposa a acceptar-nos a nosaltres mateixos i a estimar els altres, ens dóna el coratge de desafiar el desconegut.
Creure és obrir-se, sortir d’un mateix, confiar-se, obeir, arriscar, posar-se en camí, “creure és posseir anticipadament allò que esperem, és conèixer realitats que no veiem” (He 11,1), creure és anar darrere de Jesús “qui ens ha de guiar pel camí de la fe i el qui la porta a la plenitud” (He 12,2). És assumir una actitud d’acollida activa, que permet a Déu de fer història juntament amb nosaltres, més enllà de les possibilitats humanes.» (VFEF, pg. 25-26).
«La fe és, en primer lloc, un do de l’Esperit Sant, que la precedeix, la suscita, la sosté, l’ajuda a créixer. És ell qui il·lumina la intel·ligència, atrau la voluntat, gira el cor a Déu, fent acceptar amb joia i comprendre sempre millor la revelació històrica de Crist.
Però, al mateix temps que és un do de Déu, la fe demana la col·laboració de la persona, la seva decisió lliure i raonable. Déu mai no s’imposa, sinó que proposa; no només respecta sinó que suscita i sosté la llibertat.» (VFEF, pg. 26).

Viure en família

Tampoc resulta senzill explicitar què significa “viure en família”, doncs, això ens obliga a parlar de quins són els fonaments de la nostra relació, d’allò que manté vigent el nostre projecte, de quin paper juga la llar com a espai d’experiència, o de vivenciació, o d’educació-creixement... “Viure en família” ens interpel·la a reflexionar sobre quin tipus de comunitat som, sobre com gestionem el respecte a les opcions individuals i alhora fomentem una veritable convivència. Implica, també, reconèixer un seguit de situacions i de reptes que estan condicionant els nostres projectes i que de vegades es tradueixen en greus dificultats reals... I fonamentalment, ens demana prendre consciència del lloc de la persona humana en la societat.
«La persona creix en la mesura que creu en l’amor dels altres i de Déu, l’acull i l’intercanvia amb la donació d’un mateix. L’amor, com a actitud fonamental i projecte global de vida, assumeix en la seva lògica totes les dimensions de l’existència, compresa la sexual, com obertura corporal i espiritual, i com expressió i actuació privilegiada, conferint-li gran valor. La donació física total està cridada a ser signe i part d’una donació personal total.» (VFEF, pg. 11).
«Estimar de veritat no és fàcil. Perquè l’amor sigui autèntic, ha de tenir un conjunt de qualitats sobre la dimensió purament sensible, emotiva, superficial. Enmig de les contradiccions humanes i de la vida, l’autèntic amor “no passa mai”. Cal fer un esforç per fer-lo créixer, madurar.» (VFEF, pg. 11-12).
La realitat que ens envolta i les situacions que tots plegats vivim o coneixem «comporten un missatge de fons: l’amor és fort i feble a la vegada. Cal vetllar perquè l’amor creixi, esdevingui adult, arribi a rebre’s plenament, que sigui viscut a la llum de l’amor en Jesús.» (VFEF, pg. 12).
«Les relacions dintre la família han d’incloure una afinitat de sentiments, d’afeccions i d’interessos, que vénen sobretot del respecte mutu de les persones. La família és una comunitat privilegiada, és la primera escola de vida
cristiana , és “una escola d’humanitat molt rica. Però perquè pugui assolir la plenitud de la seva vida i la seva missió, són necessàries una benèvola comunicació espiritual dels esposos, una compartició de criteris i una col·laboració contínua dels pares en l’educació del fills” (GS 52,1)» (VFEF, pg. 19).

Encomanar

Sens dubte l’expressió “encomanar” pertany a la mateixa òrbita del “transmetre”. Ara bé, sovint hem imaginat una transmissió de “continguts”(idees-crencees); “vertical” (de pares a fills); de quelcom “posseït” (com si fos una cosa originalment nostra); “puntual” (com un lliurament d’una herència-obsequi); “passiva” (uns que donen i els altres que reben)... i realment, aquesta no és la dinàmica de la fe. L’expressió “encomanar” aplicada a la fe ens resulta també limitada, però, alhora profundament suggerent si recordem tots els sentits i simbolismes. Si prenen com a referència “encomanar una il·lusió o un projecte” acordarem que:
- S’encomana un ambient, una situació, unes condicions... Però, en realitat l’objecte de la il·lusió no ets tu mateix i, per tant, la causa o objecte resideix fora (un possible viatge, la compra d’un pis, obrir un despatx...). En la fe passa el mateix. La família encomana un “ambient”, però el veritable motiu de la fe n’és fora.
- S’encomana quelcom si realment hi ha un espai, un temps, unes activitats compartides..., i un diàleg, un temps per la contraposició o pel silenci... La fe també requereix de tots aquests elements que configuren un veritable escenari d’humanització.
- S’encomana amb reciprocitat de marit a muller, de mare a fill, de germana a germà, dels fills als pares. La fe també és dinàmica i, sovint es transmet i s’alimenta recíprocament, com en una veritable comunitat cristiana.
- S’encomana en funció de la implicació del que vol encomanar i del seu testimoniatge, però també depèn de la situació i reacció de l’altre: del seu moment, de la seva predisposició, de la seva història... La fe, passa per una decisió personal. Ni es presta, ni es lliura i ni s’imposa.
- S’encomana tot motivant, alimentant, donant suport..., en definitiva, fent créixer quelcom a través d’un procés, perquè tots sabem que no hi cap realitat important en la vida que no tingui aquesta caracterització. La fe, també necessita força suports i aliments que van des de la formació i la pròpia comunitat fins a l’experiència de la pregària i dels sagraments.
«Aquesta educació en la fe és mútua, també els fills contribueixen al creixement de la fe dels seus pares. Per això, tots i cadascun dels membres de la família es concediran generosament i sense cansar-se el perdó mutu exigit per les ofenses, les baralles, les injustícies i els abandons. L’afecte mutu ho suggereix, la caritat del Crist ho mana.» (VFEF, pg.28).
«A vegades, els pares experimenten la frustració que els fills no han acollit la fe que els hi han intentat transmetre, o no han fet com ells s’ho imaginaven, o tenen, fins i tot, unes formes de vida totalment oposades a les que els han procurat inculcar. Aquest fet ha provocat i provoca ferides profundes en molts d’ells, ferides que van unides a un profund sentiment de fracàs personal [...] No hem d’oblidar mai que la fe es troba entre la proposta de Déu i la llibertat de la persona. Malgrat no hàgim assolit allò que preteníem, segur que la proposta que els hem fet, l’educació que els hem transmès i el propi testimoniatge ha deixat alguna mena de petjada en la seva vida.» (VFEF, pg. 28).
«Triar i tenir un lloc favorable no és indiferent per a la pregària. Tant per a la pregària personal com en família, ajuda poder disposar d’un espai - no cal que sigui molt gran- per a la pregària en comú. Aquest “racó de pregària” pot estar format amb la Bíblia i alguna imatge o icona, per la presència, segons diversos temps litúrgics, d’alguna flor o un element simbòlic. D’aquesta manera tindrem un espai físic per a estar “allà, en secret” davant el nostre Pare» (Mt 6,6) (VFEF, pg. 35-36).

Preguntes per la reflexió:

1. Com definiríem la fe? Què ens implica? Què és la fe per a cada membre de la família? En quins aspectes coincidim i en quins tenim una perspectiva diferent?
2. Quines característiques té el nostre “viure en família”? N’estem satisfets? Què podríem millorar?
3. Quina és la nostra experiència d’encomanar la fe? Quins són els nostres punts febles?

Textos:

Fets dels Apòstols 2, 42-47: Tots vivien units.
Col. 3,12-17: Revestiu-vos de sentiments que pertanyen als escollits.
Gal. 6-10: Feu el bé.

Bibliografia:

- Jesús Renau. Cada dia. Editorial Claret. Barcelona, 2000.
- Lluís Armengol i Bernils, s.j. Viure a fons. Reflexions sobre la vida quotidiana. Ed. Claret. Barcelona, 2003.
- Josep Codina i Farrés. Company de ruta. Una proposta cristiana per al creixement de la persona. Ed. Claret. Barcelona, 2003.
- Els primers anys de la vida. La iniciació cristiana dels infants a 6 o7 anys. SIC. Barcelona, 2004.

Barcelona, Maig de 2006
Delegació Diocesana de Pastoral Familiar. – Diputació 231 – 08007 Barcelona.
e-mail: familia@arconet.es
Dipòsit Legal: B-3243-87

Tema 8 (versió pdf): Viure en família encomana la fe